Tantes fades mortes

Té raó Vicenç Pagès Jordà quan diu que a Peter Pan hi ha una de les millors primeres pàgines de la literatura universal. Per presentar al lector el personatge de Wendy, i la qüestió delicada que tots els infants hauran de créixer un dia o altre, J.M. Barrie es remunta a una escena idíl·lica en un jardí, quan Wendy tenia tot just dos anys i, per complaure la seva mare, va córrer a oferir-li una flor acabada de tallar, segurament amb els rínxols empolsinats de sol i les galtes enceses d’emoció. La dolça senyora Darling no va tenir més remei que posar-se la mà al pit commoguda pel gest de la filla i sospirar: “Oh, per què no podries ser sempre així!”, una revelació fatídica de la qual fins i tot una nena de dos anys podia inferir que el seu meravellós estat present era provisional, que estava destinada a esdevenir una altra cosa, una persona adulta ni més ni menys, i que en vista que aquesta classe de coneixements s’adquireixen a tan tendra edat, “dos és el començament del final”.

És ben possible que Peter Pan, escrit el 1911, sigui un dels llibres que més detesta el comitè moral del col·legi que ha privat els seus alumnes de llegir obres tan subversives com La caputxeta vermella o La bella dorment perquè, segons ha dictaminat, perpetuen estereotips sexuals, inoculen valors tòxics i suposo que també inspiren pensaments impurs i et fan venir unes ganes tremendes de tocar-te. Al reportatge que informava d’aquesta controvertida mesura, els representants de la “comissió de gènere” de l’escola, com en d’altres tenen grups encarregats d’organitzar festes o de cuidar l’hort, mostraven orgullosos els prestatges ara gairebé buits de la biblioteca del centre, després de retirar-ne els exemplars sospitosos. Com si servís per mitigar el seu acte de puritanisme progre, s’han afanyat a aclarir que de moment només s’han rabejat en les lectures del cicle infantil, quan l’alumnat, a aquella edat que és “el començament del final”, no té encara esperit crític i corre el perill, pel que sembla, d’assumir els models opressors com a certs. Els que no vam tenir la sort que ens previnguessin contra contes tan criminals, com tothom sap, continuem creient que les guilles parlen i els elefants volen, encara busquem dinerets escombrant l’escaleta i temem com folls la nostra pròpia ombra. De debò fa falta projectar en els infants la tristesa dels adults, les seves suspicàcies i els seus traumes, els seus ressentiments? Per què no els deixem tranquils, sense cap culpa, davant d’uns llibres que han fet aportacions fascinants a la literatura? També és a Peter Pan on trobo aquesta defensa del poder de la imaginació, enfront del fanatisme de la raó: “Cada vegada que un nen diu ‘jo no crec en fades’, hi ha una fada en algun lloc que cau morta.”