Massa foc

Aquest és el títol del llibre de Vicenç Villatoro publicat fa poc, un títol del tot aclaridor i perfectament intencionat, donada la temàtica de l’obra. Una obra (ho he de dir perquè és ben cert) la lectura de la qual m’ha entusiasmat. Tracta un dels meus temes favorits, tant per l’excels escenari on es desenvolupa l’acció, la ciutat de Florència, com pels dos personatges principals que hi interactuen: Savonarola i Maquiavel. Sempre he pensat que la mare naturalesa es va equivocar o va badar, i per això aquella Florència del Quattrocento va produir una florada de genis irrepetible, llarga nòmina d’il·lustres pintors, escultors, poetes, polítics, filòsofs i demanin. Potser la mare natura s’havia equivocat ja una altra vegada a l’Atenes del temps de Pèricles cinc segles abans de Crist. I qui sap si ens és permès tenir una certa esperança que es tornés a equivocar si és possible aquesta vegada a casa nostra, allà on més convé, de molt, ara mateix.

He llegit amb delectança i amb esforços per fer-ho a poc a poc, perquè una voràgine anímica m’empenyia a devorar pàgines. Aquella Florència de finals del segle XV, fascinant, rica i culta però també corrupta i violenta, m’ha enlluernat sempre; aquesta lectura me n’ha revifat l’enlluernament, i de quina manera.

Però al llibre hi ha un altre nivell enllà de l’estrictament històric, i són unes converses imaginàries entre dues personalitats no pas menys fascinants, com són Savonarola i Maquiavel, que representen dues maneres antagòniques d’entendre la vida (i d’entendre-ho pràcticament tot). El frare rebel, crispat i embogit, vol cremar-ho absolutament tot, predica una apoteosi de foc purificador i començar de bell i de nou. L’altre, el filòsof polític, diplomàtic i escriptor, vol netejar, rentar, tornar als valors cívics de la vella República clàssica.

Allò que més sorprèn, i Villatoro ho presenta d’una manera molt entenedora i aclaridora en aquests diàlegs magnètics, és que els dos personatges medievals sembla ben bé que parlin d’ara mateix a casa nostra i per a nosaltres. Destruir, anorrear, calcinar, es proposa des d’un extrem. Refer, netejar, restaurar, es procura des de l’altre. Tant el frare rebec com l’il·lustre funcionari podrien parlar del mateix que parlen al llibre, avui i a la plaça pública. Integrisme sagrat versus profilaxi sospesada. Cridòria iracunda i dictatorial versus acció procedent, respectuosa amb el pensar de les persones. I, anant al gra, ara que s’acosten eleccions polítiques: sembla que només són respectables els imbècils, perquè els intel·ligents han de mentir per ser elegits.