Campanya

A mitja cam­pa­nya elec­to­ral, supo­sant que aquesta duri 15 dies, ja es pot per­fi­lar el tipus de con­fron­tació que com­porta. Una cam­pa­nya molt espe­cial, quan es desen­vo­lupa en con­di­ci­ons dife­rents de totes les ante­ri­ors, amb un judici anòmal, amb pre­sos polítics i exi­li­ats, amb l’amenaça de l’extrema dreta, i amb un Estat en hores bai­xes i evi­dents sig­nes de dèficits democràtics. Un debat elec­to­ral de caràcter sin­gu­lar.

Una cam­pa­nya sense pro­pos­tes, quan el dis­curs impe­rant és l’anti­pro­posta, la des­qua­li­fi­cació del con­trin­cant i la car­rera per veure qui la diu més grossa. No hi ha plan­teig pro­po­si­tiu i només es tracta d’embru­tar el mapa polític esta­tal, con­ver­tint la men­tida en moneda cor­rent i alli­be­rant tots els dimo­nis de la més baixa qua­li­tat social i política. Encara, enfron­tant la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat penin­su­lar, en què el procés català és el tema estre­lla i es res­sus­cita la qüestió d’ETA, pot­ser pel fet de ser Pas­qua temps de resur­rec­ci­ons.

Davant un espa­nyo­lisme desen­fre­nat, el sobi­ra­nisme català he estat incapaç de cer­car pro­pos­tes i llis­tes unitàries, com si es visqués en un país nor­mal i sense la pressió d’un Estat que vol ani­qui­lar-nos. Cata­lu­nya no està en situ­ació d’ali­men­tar diferències, sinó de tei­xir pro­pos­tes unitàries, i ara es perd una ocasió de fer-ho. No calen excu­ses; som pre­so­ners de la pròpia debi­li­tat, i al final vota­rem allò que no voldríem però que expressa el desig col·lec­tiu i la volun­tat de ser.

Encara que el pano­rama no sigui per­fecte, no tira­rem el bar­ret al foc, no renun­ci­a­rem a la volun­tat sobi­ra­nista, fins i tot inde­pen­den­tista, i ens ompli­rem de raons i de paciència, ja que el camí és llarg i cos­te­rut, però té una fita molt con­creta.