Discursos en residualització

Ara ja no són a primera línia mediàtica –tot i que alguns els segueixen atiant quan els convé, per exemple anant de tant en tant a la UAB–, però les brigades nocturnes antillaços segueixen actuant arreu. Ahir a la matinada, sense anar gaire lluny, ho van fer en diversos pobles del Camp de Tarragona, on van arrencar molts símbols, col·locats amb l’aprovació unànime dels ajuntaments, per després mostrar orgulloses el seu botí a les xarxes. Tant els fa el que pensi la majoria. Ni en aquell territori ni en el conjunt del país, on cada cop es veuen més arraconades pels grans consensos del 80%. Són grupuscles que actuen a la desesperada i avancen cap a la minorització, com els discursos que els mobilitzen. Uns i altres delaten cada dia l’únic motor que els mou: la negació de l’altre. L’anticatalanisme. Cercar la crispació a partir de tot el que fa i pensa. Destruir.

Cs, de fet, ja va néixer amb aquest fi, i allà segueix, com mostra en tots els discursos, querelles i antipropostes. Almenys Vox –i entengui’s la penosa ironia– ho embolcalla amb altres idees neofeixistes. Idees que també abraça ja el PP, que, lluny de moderar-se amb l’adeu de Rajoy, s’ha fanatitzat fins a fer-lo semblar un xaiet. Tots aquests discursos sortits de la supèrbia i la negació del diàleg, per imposar per força una voluntat disfressada de legalitat, estan perdent adeptes en aquest país que mai han reconegut però que existeix, i que té un tarannà als antípodes. Aquí rau l’error: com més creuen atansar-se als espanyols, més s’allunyen dels catalans, perquè resulta que els no independentistes també viuen a la realitat d’aquí, i la majoria refusen les seves tàctiques roïnes. És això el que els farà residuals, i el que seguirà ampliant la sideral distància entre Catalunya i Espanya.