Sense cultura de pacte

La campanya s’està caracteritzant pel fet que ningú es posa d’acord en res. Els únics acords no van més enllà de veure i comprovar dia a dia que no hi haurà una majoria absoluta el 28-A. S’ha entrat en la fase del retret permanent. Picabaralla de baix to entre les mateixes tendències. No s’actua ni es pensa que existeixen possibilitats reals que pugui haver-hi un govern de coalició després de les eleccions. A Espanya no hi hagut mai un govern de coalició com ha passat a França, Holanda, Alemanya i tants altres països del nostre entorn i fins i tot Itàlia, que sovint ha estat ingovernable per la manca de pactes estables. Espanya no té cultura de pacte. Mai ha existit un govern de diversos colors a diferència de Catalunya, on, malgrat totes les crisis i baralles internes, s’han viscut en els darrers anys dos tripartits (PSC, ERC, ICV) i ara mateix hi ha un govern de JxCat i ERC, tot i que el president Torra i el vicepresident Aragonès s’han hagut de conjurar en diversos moments per tirar endavant. A Espanya, històricament i aritmèticament i sobretot per conveniència, hi va haver l’oportunitat d’un govern de coalició entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol que va quedar reduïda al Pacte del Majestic. Pujol s’hi va negar i amb el temps s’ha vist que va fer ben fet, ja que el nacionalisme català hauria quedat reduït i menystingut a la mínima expressió a canvi d’un parell de ministeris (Roca i Duran hi apostaven), la presidència del Senat i d’algunes poques empreses públiques.

La morbositat d’aquestes eleccions del 28-A està en el dilluns 29 d’abril i els possibles acords postelectorals: un pacte PSOE-Podem amb govern únicament de Pedro Sánchez i el suport parlamentari d’ERC, JxCat i el PNB; un govern del PSOE-Ciutadans en què Sánchez i Rivera compartissin La Moncloa, i el temible tripartit PP, Ciutadans i Vox amb la presidència de Pablo Casado. A hores d’ara i veient les enquestes i el tarannà de la campanya tot és possible, fins i tot l’escenari de tenir entretinguda la ciutadania tres mesos i haver de repetir eleccions per manca d’acords i poder investir un president. Tot i que al Congrés no cal que sigui diputat. Mai ha passat. En el previst panorama postelectoral s’hauran d’esborrar bona part d’improperis que s’estan dient en els actes de campanya. Un cop més s’està visualitzant la impossibilitat de la cultura del pacte, que difícilment es pot construir a cop de garrotades.