Jardinets de marge

El primer indici de primavera, a ciutat, sol venir dels parterres de la carretera, aquests jardinets alineats a la petita franja de separació entre vies ràpides de doble carril que ningú no es mira, excepte quan broten de sobte i fan aquest esclat sorprenent de bulbs nupcials, llengües vermelloses i cabelleres verdejants que s’agiten ran de terra. Com que jo no hi entenc gens, en flors, gens ni mica, em vaig trobar un matí abaixant la finestreta del cotxe, a la cua del semàfor, intentant esbrinar quina classe d’orquídia agegantada o de gladiol bord ens acabava de florir inopinadament al barri. No sabria dir cap nom que mínimament s’hi acostés. ¿Eren de la família del curraià, que pel que n’arribo a saber consultant l’Optimot floreix a les rouredes i altres boscos secs? (¿La ciutat en seria un, de bosc sec?) ¿O bé són una variant de la campànula, denominació que em surt així, per pura aproximació visual, de la mateixa manera que a la sola aparició de qualsevol forma de vegetació em venen al cap expressions elementals com ara clorofil·la, fotosíntesi, rosa, rosae rosam? ¿Quines flors són, aquestes felices desvergonyides que despunten al mig del carrer?

En un parc enjardinat del centre hi vaig reconèixer fa dies una plantació sencera de tulipes de tots colors, alguns de tan inversemblants com un morat d’infant ofegat. Tenen la corol·la massa grossa i tiren a lletjotes, potser perquè posades aquí semblen la decoració de massapà d’un pastís de mentida. Però aquestes de la carretera, què són? Tenen la tija alta, una mica carnosa, i les que ja s’han badat fan una floració blanca o violàcia, en forma de calze estovat o de manyopla sedosa que hagués sortit voltant d’algun cotxe i hagués anat a arrapar-se a la primera mata que trobés. Fan un efecte imperial, tot s’ha de dir, i ara que amb el bon temps hi ha més gent que s’anima a anar cap al centre a peu, ens fem la il·lusió que som un camí bonic que es dirigeix cap a algun lloc. L’altre dia, plegant de la feina que ja fosquejava, vaig descobrir uns altres jardins subtils gràcies a l’efecte fosforescent d’aquella hora, que convertia els botons de cada arbre en una espècie de dibuix japonès, com una constel·lació pampalluguejant que em guiés per la vorera de tornada a casa. Era un espectacle preciós. Tampoc en sé el nom, d’aquests arbres, excepte d’un que m’agrada molt i que en aquesta època fa una floreta menuda i arraïmada, d’un violeta intens, que en diuen arbre de Judea. N’hi ha d’altres que treuen uns peduncles daurats, com agulles que tremolen. Fins i tot a l’escàs metre quadrat de terra on viuen hi germinen tot d’herbetes i flors petitones d’infusió. Hi ha dies que et creuries que creixen roses, amb fulla i espina i tot, dins de les pedres.