Els arbres i el bosc

Fa temps que políticament tinc la sensació que vivim dins d’un loop, que ens porta sempre d’un punt a l’altre i que no permet cap desviació del camí. Vaja, que ens hem quedat encallats com una agulla en un disc de vinil i, a mesura que passen els dies, el disc es va ratllant i per poc que ens distraguem se’ns farà malbé del tot. Vivim dins d’una república que no existeix, incrustada en una monarquia que no funciona, per on desfilen els vells fantasmes de la ultradreta que han adquirit capacitat corporal i que cada cop són més forts. Mentrestant, Europa s’ho mira de lluny estant com ha fet en els darrers 300 anys, de fet, en els afers que afecten Catalunya.

La situació és de deliri: mítings per videoconferència des de la presó; candidats exiliats; paraules prohibides als mitjans públics; ninos de presidents escollits democràticament afusellats i cremats com si això fos l’Afganistan dels talibans i Najibullah; partits d’extrema dreta que exigeixen intervenir en debats perquè “això és una democràcia” però que no volen que els independentistes hi participin; més de dos milions de persones acusades de colpistes per una candidata arribada a Catalunya amb paracaigudes; i, fins i tot, un policia que declara que un manifestant potser va relliscar i va caure sobre la porra... I això és només una mostra...

El 2017 vam fer un torcebraç a l’Estat i vam perdre. I a dia d’avui ningú ha donat explicacions raonables de per què vam arribar fins on vam arribar. No és creïble que persones amb el coneixement històric de Junqueras o Puigdemont no sabessin que no era possible independitzar-se d’Espanya només amb somriures i floretes. Ja tenim una edat per saber que Espanya mai ha perdut cap territori sense clavar abans uns quants mastegots (per dir-ho finament) i que encara menys està disposada a acceptar una independència que podria obrir la caixa de pandora del desmembrament de l’Estat. No cola. O ens van enganyar o no en sabien més. Les dues coses, en qualsevol cas, resulten preocupants. Des d’aleshores, el govern s’ha embolicat en una estelada i s’ha camuflat entre llaços i pots de pintura de color groc en lloc de governar de manera efectiva. El discurs colorista és un recurs fàcil que no demana gaire feina ni imaginació. A més a més, ha contribuït a generar un camp de joc on taronges, rojos, blaus i els legionaris de Vox se senten com a casa. En aquest cas no és que els arbres no ens hagin deixat veure el bosc, és que el bosc i els arbres no ens han deixat veure l’únic arbre que ens queda: l’economia com a eina per fer possible la independència.

Possiblement això està succeint –amb la complicitat de l’ANC i Òmnium, que han estat políticament intervingudes per les forces polítiques catalanes– perquè els partits que ens van prometre Ítaca han renunciat a la independència com a fita. Sí, encara forma part de la seva retòrica, però un cop barrat el camí ningú no en té ni idea de com fer possible el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. La sort és que a l’altre cantó de la taula els que estan disposats a escoltar tampoc tenen cap proposta i la de tots els altres és tan salvatge que difícilment la podran aplicar en el marc de la Unió Europea.

En el segle XXI, els conflictes no es resolen –en espais com l’europeu– amb parament militar. La solució per l’alliberament nacional està en l’economia, que va des de no necessitar els diners del Fons de Liquiditat Autonòmica fins a obrir les portes a la tecnologia que pot permetre l’autoabastament energètic. Catalunya ha de cercar les complicitats en l’àmbit de l’Europa de les regions, no pas en la dels estats nació. El país ha d’apostar per generar sinergies en l’arc mediterrani i més enllà; a partir de la posició geoestratègica que ens ha regalat el planeta. Per fer això no necessitem Espanya; necessitem complicitats i marcs legals europeus que permetin la creació d’aquests espais de riquesa. Si no tenim empreses que vulguin fer-ho (que n’hi ha) anem a buscar-les a fora o, si més no, escoltem aquelles que creuen el marc de la porta per oferir solucions que van en aquesta línia. Per experiència pròpia puc explicar que dins d’aquests despatxos, amb honroses excepcions, només hi he trobat càrrecs de confiança sense prou formació tècnica, molt preocupats per no prendre una decisió equivocada, per no córrer un risc que els pugui costar el seu còmode lloc de treball. I he trobat polítics que no volen feina, perquè ja en tenen prou amb el discurs del martiri, a veure si d’aquesta manera guanyen les eleccions (les que siguin) per poder tallar el pastís solets. A la independència només hi arribarem per la butxaca. La resta és parafernàlia i ja la podem embolicar del color que vulguem.