Tot està per fer

Tot està per fer i tot és possible. Permeteu-me que manllevi aquests versos de Miquel Martí i Pol de la poesia Ara mateix, però posats a l’endemà de la festa de Sant Jordi. Després de la campanya electoral que sortosament es clourà ben aviat, acudir als prohoms de les lletres i del pensament, més que una benedicció és una necessitat. No sé si han seguit i segueixen molt de prop aquesta campanya, jo no gaire. Els ho confesso. Només el temps necessari per escoltar amb pell de gallina els nostres presos polítics i els exiliats que amb una dignitat descomunal ens han ensenyat la grandesa i la dignitat d’aquests polítics tan sovint calumniats que impugna aquesta tendència tan fàcil de dir que tots els polítics són iguals. Doncs no. Per sort n’he conegut i en conec que són gent honesta i sensible i amb un gran patriotisme. Dit això, i feta aquesta distinció, només he seguit la campanya pels titulars perquè no m’interessa gaire. Segurament la causa d’aquesta indiferència es deu al fet que, ara per ara, el meu interès és sobretot el problema nacional i en menys mesura l’econòmic i és que, d’aquest, tinc la convicció que els grans partits espanyols són incapaços de dir-nos la veritat del que ens espera. No me’ls crec, i espero que tampoc vostès se’ls creguin, perquè totes aquestes ofertes escandaloses que ens fan com a “compra de vot”, no tenen cap suport econòmic, que al final és el que ho ha de fer possible. Desenganyem-nos; tot el que s’afluixa per aquí, ho hauran de retallar per allà, els números són tossuts i sempre acaben imposant-se perquè els diners no són elàstics com els xiclets. I desconfiïn d’aquest silenci tàctic de la UE, estem en eleccions però tinguin per segur que ens vigilen. Passats els comicis veurem com tots ens parlaran, i no pas per dir-nos coses agradables. Serà per dir-nos la veritat. S’acabarà el temps de les medicines alternatives que no curen i enganyen, i entrarem de ple en el tractament terapèutic, que sempre té efectes secundaris. Tothom ho entén que això de gastar més del que guanyem i que per viure haguem d’anar a crèdit –que és el que estem fent fa anys– no pot ser una forma de vida habitual, i ja sabem que reconduir els “bons hàbits”, encara que siguin dolents, provoca resistència social i síndrome d’abstinència.

Per tant, quan alguns ens diuen que abaixaran els impostos sense dir-nos alhora d’on retallaran les despeses, ens menteixen, com ens menteixen els que ens diuen que pagaran més les pensions, per exemple, sense dir-nos com s’ho faran per compatibilitzar-les amb la reducció dels més de 17.000 milions d’euros de dèficit anual. Només són dos exemples, però els titulars que he pogut llegir són plens d’aquestes “ofertes”. Sovint s’obliden d’un principi econòmic dramàtic, però cert: no sempre allò que és necessari és possible.

Vaig sentir l’exconsellera Laura Borràs dir en el debat de La Sexta que: “el dèficit fiscal és dèficit social” i d’aquesta afirmació tan real com contundent cap dels adversaris se’n va fer ressò i en canvi sí que vam sentir dir sovint el famós “pagado por todos los españoles”. I ho deien els representants del PP i de Cs, que curiosament han fet una retallada d’impostos a Andalusia i segur que algú ho haurà de pagar perquè els seus números ens diuen que gasten més del que ingressen.

Al meu entendre aquesta campanya és la primera en què els tres partits d’extrema dreta, i fins i tot sovint el PSOE, han traspassat les línies vermelles per una bona convivència. Els seus atacs, d’arreu d’Espanya, contra Catalunya demostren que cal urgentment un partit espanyol de dreta assenyada i respectuosa, que no trenqui ni els ponts del diàleg ni provoqui greus ferides socials tan profundes que costarà molts anys refer-se, i ara per ara aquesta possibilitat continua sent inviable. De fet, històricament sempre ha estat rabiosament anticatalana i hereva del dret de conquesta. No ens enganyem, ells no senten que Catalunya sigui també Espanya, ells senten que “és” d’Espanya.

Potser és inconsciència meva, però no em crec gaire, o gens, les enquestes que es publiquen de com quedaran els partits polítics a Catalunya i tinc el convenciment que, en algun cas, es farà present la paràbola de l’Evangeli: “els darrers seran els primers”.

Dit això, i quedin com quedin els resultats, fem-nos nostres els versos de Martí i Pol quan diu: “I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”