Temps disruptius

Entenem per disrupció un canvi radical, dràstic, brusc, profund o traumàtic capaç de produir una ruptura imprevista, inesperada, no convencional i accelerada d’un entorn o situació donats. La disrupció inclou una dimensió destructiva i alhora creadora (de la realitat). Altera l’ordre i el ritme dels esdeveniments i estableix un estadi nou i diferent que converteix en obsolet l’anterior. La disrupció, per la seva pròpia naturalesa, pot comportar riscos, però també oportunitats. Creiem que té sentit parlar de la nova “dècada disruptiva”, perquè hom pressuposa –tot i no ser capaços de preveure’ls o concretar-los– una acumulació sobtada i rapidíssima de canvis que viurem d’aquí al 2030. La propera dècada vindrà determinada, almenys, per quatre àmbits de naturalesa disruptiva: l’economia, la tecnologia, la geopolítica i el medi ambient. En tots ells, la nova realitat implicarà també un nou ritme temporal i vital.

En el camp de la tecnociència ja no es parla de canvis lineals o incrementals, sinó de canvis exponencials. Això passa quan constatem que les variacions de ritme, desenvolupament o creixement temporal de la tecnologia i la innovació augmenten cada vegada més ràpidament i de manera menys gradual. En el cas exponencial, la magnitud del canvi no suma sinó que multiplica. Igualment, en els nous estudis mediambientals sobre l’antropocè, es parla de “la gran acceleració” planetària, perquè finalment hem fet convergir el temps socioeconòmic de la modernitat amb el temps geològic (provocant, per exemple, el canvi climàtic). A partir de mitjans del segle XX, es va produir una “gran acceleració” en l’activitat humana que va provocar canvis fonamentals en l’estat i el funcionament de la Terra que ja no poden atribuir-se a la variabilitat natural. “És difícil –diu Will Steffen– sobreestimar la magnitud i la velocitat del canvi. En una sola vida la humanitat s’ha convertit en una força geològica a escala planetària”, i ha provocat que els components biofísics clau del sistema Terra s’hagin transformat rapidíssimament més enllà de la variabilitat natural exhibida en els darrers dotze mil anys.

De manera semblant, en els entorns geopolítics, geoeconòmics i empresarials, des de començaments del nou segle, hom parla d’entorns VUCA (volàtils, incerts, complexos i ambigus) on les turbulències i la inestabilitat s’accentuen i on la predicció és substituïda per la reacció. S’ha dibuixat un nou escenari en constant transformació amb nous reptes de seguretat, econòmics i empresarials que qüestionen el clàssic model de planificació estratègica i les velles rutines professionals. Aquestes diverses disrupcions no tenen en comú tan sols la intensitat i acceleració dels canvis, sinó també importants graus d’interconnexió entre elles. I totes quatre plegades provocaran al mateix temps noves disrupcions de naturalesa sociològica i antropològica. La nova revolució industrial 4.0 ens durà inevitablement a una nova societat 5.0, que pot deixar enrere els models de societat anteriors (caçadora / recol·lectora, agrària, industrial i informacional). I la nova convergència tecnològica entre neurones, gens, àtoms i bits, aplicada als éssers humans, podria donar lloc a una etapa que hom anomena posthumana o de transhumanisme.

Estem vorejant els límits. Els límits del coneixement, els límits planetaris, els límits del model econòmic clàssic, els límits de la naturalesa humana. En alguns casos, la superació d’aquests límits ens podria permetre entrar en una millor condició; en uns altres, la superació dels límits ens apropa a escenaris distòpics. En aquest context, tres idees emergents haurien de ser ateses: 1) en quines situacions ens convé “mantenir-nos dins dels límits”; 2) en quines situacions ens cal “iniciar una transició”, i 3) en quines situacions haurem d’“intentar el desacoblament”.

Per exemple, si no limitem l’escalfament global, segons Hans Joachim Schellnhuber, director de l’Institut Potsdam per a la Investigació de l’Impacte Climàtic a Alemanya, amb un augment de 3 graus, el sud d’Espanya es convertiria en part del Sàhara, fins i tot amb 2 graus no podria garantir-se que això no passés. Però la limitació de l’augment de les temperatures serà impossible sense accelerar la posada en marxa d’una transició energètica descarbonitzada. I això requerirà alhora desacoblar el creixement econòmic sostingut separant-lo de l’extracció de recursos naturals i de la contaminació que produeix (sense desplaçar la càrrega material i ambiental cap als països en desenvolupament). Es tractarà de fer possible que el creixement econòmic vagi acompanyat d’un decreixement físic en consum de recursos i en les pressions ambientals associades (contaminació, residus). A primera vista sembla la quadratura del cercle.

Ara, la presa de decisions ens obligarà com mai a tenir clars els límits, les transicions i els moments crítics de desacoblament. Si ens equivoquem, difícilment hi haurà marxa enrere.