La teocràcia

Espanya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia. Qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els ministres d’un Déu sever anomenat: indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles. Si això fos simplement l’article 2 del títol preliminar de la Constitució i no la divinitat en forma de verb, podria ser objecte d’un debat que ara no està permès. Afirmen que aquest text va arribar als ponents constituents ja redactat per la Junta de l’Estat Major, dipositaris de valors eterns i sacerdots suprems del dogma.

Si les constitucions són la concreció jurídica d’un consens en un moment determinat de la història, amb el pas del temps han de poder ser revisades i reformades, però si són una veritat revelada, unes taules de la llei, quasi es pot entendre la ira dels fidels més integristes. De fet, en el llenguatge polític de la dreta, la Constitució s’utilitza com una sinècdoque d’aquest Déu i per això, als partidaris de la unitat no se’ls anomena unionistes o nacionalistes espanyols sinó constitucionalistes. Només si es considera des d’aquesta perspectiva es pot entendre la fúria desencadenada, el desig de venjança, d’escarment, les ganes d’afusellar les encarnacions del mal. No són adversaris polítics, són heretges. No s’està proposant una forma diferent d’organització política, s’està intentant destruir una cosa sagrada, actuant contra la voluntat divina.

Si el conflicte anés de drets, de solidaritats, de llengües o fronteres, el debat es centraria en drets, solidaritats, llengües o fronteres. Però no cal, es diu trencar Espanya i ja s’entén que és un pecat, una profanació. S’oblida massa sovint que l’intransigent nacionalisme espanyol, ara tan evident, i el seu llegendari esforç per imposar una única identitat nacional, és previ a l’independentisme. No cal ni esmentar l’Estatut frustrat i las firmas contra Catalunya del PP. Ja existia al segle XIX quan la proposta catalana per encaixar-hi era el federalisme. El ni rojos ni azules, sólo veo españoles de l’Albert Rivera, s’inspira en el ni derechas ni izquierdas d’en J.A. Primo de Rivera. El neofranquisme ideològic i familiar del PP, el projecte recentralitzador de l’Aznar, beu de les mateixes fonts místiques.

Sorprèn veure com el que queda de l’esquerra espanyola oblida sovint que l’observança d’aquest dogma patriòtic inclou el combat contra l’anti-España i que ells també en formen part. Que els podemites-bolivarians, els progres, els animalistes, les feminazis i, naturalment, la immigració i tots els que l’afavoreixen per destruir la sagrada tradició, també són l’enemic. Amb unes alternatives tan estretes l’independentisme no només no es reduirà sinó que creixerà.

No tenim elecció. Però la resta de components de l’anti-España, mostrant-se condescendents o còmplices mentre es centren en la catalanofòbia, no s’adonen que alimenten un dogma que també els exclou i una bèstia insaciable que també se’ls cruspirà a ells.