A la tres
El patiment
Com vostè, estic escandalitzat. Ja ho estava abans, i ho havia deixat dit en aquest mateix espai en diferents ocasions. I que em satisfaci que l’Audiencia Nacional finalment ahir absolgués l’expresident del Barça Sandro Rosell no és contradictori amb el fet que ho consideri un escàndol. Com es pot tenir una persona vint-i-dos mesos en presó preventiva, aplicant-li unes mesures cautelars desproporcionades, i que després en surti absolta? Ho justificaran tot, i diran que la presó era l’única mesura que garantia amb seguretat que Rosell no se n’anés del país i s’assegués al banc dels acusats. Però saben que és mentida. En nombroses ocasions ell havia posat tot el seu patrimoni a disposició, s’havia ofert a pagar una fiança molt més alta del que suposadament li reclamaven per estafa, i la jutgessa Lamela (la famosa jutgessa Lamela) li ho havia denegat un cop rere l’altre. Vint-i-un mesos de presó preventiva, gairebé dos anys, i al carrer només de començar el judici. I ara, absolt. Ho deia ahir l’advocat Pau Molins: “Algú hauria de demanar disculpes.” No ho faran, Pau, no ho faran. Deia també ahir l’advocat que estan estudiant quines mesures emprendran i que no descarten demanar una compensació econòmica. Només faltaria. Però jo em pregunto: i el patiment de Rosell, i el de la seva família, com voleu que l’esborri cap compensació? És impossible, això. He tingut l’ocasió de parlar més d’una vegada amb la família Rosell, i vaig tenir l’ocasió l’any passat d’enregistrar per a El Punt Avui TV una conversa amb uns quants d’ells: el pare, la mare, un dels germans, els seus advocats... El que han patit tots plegats només ho saben ells. Dos anys de presó injustificada (i ara, corroborat fins i tot per una sentència), de sofriment, de pena i de trasbals familiar, econòmic i logístic. Qui ho compensa, això? Qui compensa tot el mal fet? Ho reconeixerà mai algú, que el fet de presidir el Barça, alguna cosa hi va tenir a veure? Qui es retractarà, de tot el que s’ha dit? No hi ha compensació possible, més enllà de la sentència. I m’estalvio, és clar, totes les comparacions amb alguns altres que estan en presó preventiva i que, com ell, es mereixen l’absolució. La sentència ha fet justícia; tota la resta, però, ha estat una injustícia.