Notes de campanya

Mentre uns celebren la victòria i d’altres digereixen la derrota del 28-A, els resultats electorals han fet justícia a la tenebrosa campanya viscuda. Cert, ha estat una campanya electoral insòlita, en plena Setmana Santa, amb caps de llista i candidats a la presó. Ha estat interessadament crispada, sobretot per la irrupció de la dreta extrema. Abans de girar full, val la pena de fer-ne un balanç d’urgència, que recullo en aquestes cinc notes.

1 – Catalunya centra l’agenda. Malgrat que el programa del PSOE no incloïa cap proposta referent al conflicte Catalunya-Espanya, tothom ha estat conscient que el Procés català determinava la posició dels grans actors en la nova contesa electoral. “Catalunya és el problema”: aquest ha estat el principal marc de referència en l’agenda prioritària dels candidats, sobretot dels de la triple dreta. La resposta a “el problema” ha articulat el discurs principal de cada formació entorn al present i futur del moviment independentista català, i de retop, del present i futur del regne d’Espanya. La campanya ha posat de manifest que tant per a la dreta i extrema dreta com per a les esquerres espanyoles Catalunya és i serà en la pròxima legislatura el problema central. La irrupció de Vox ha fet virar el sentit del problema: ja no es tracta tant de “el problema català”, com volien fer creure PSOE i Cs, sinó de “el problema d’Espanya”.

2 – Polarització mediàtica asimètrica. El comportament dels grans mitjans en la campanya ha seguit les pautes consolidades al llarg dels “fets d’octubre” i del “judici del segle”. Amb el PSOE al govern, alguns gran mitjans espanyols van apostar per Pedro Sánchez, mentre que el nucli dur del Madrid mediàtic –gran premsa i teles privades– s’han pronunciat obertament per la triple dreta. A Catalunya, el paisatge presentava una asimetria diferent: d’una banda, els mitjans sobiranistes –TV3 i Catalunya Ràdio, a més d’alguns mitjans impresos i digitals–; de l’altra, els unionistes, amb una capacitat d’influència molt més gran sobre l’electorat català. Dues dades definitòries. A part de TV3, totes les grans teles són espanyoles (i espanyolistes). I la premsa digital presenta, segons ComScore, aquesta correlació: el total d’usuaris únics a Catalunya dels webs de diaris en espanyol era de 26 milions, mentre que el dels webs de diaris catalans i en català era de 5,7 milions.

3 – Debats TV, decisius. Els dos debats “estatals” a TVE i a A3TV, així com els “regionals” de TV3 o d’À Punt, són ja documents irrefutables de l’episodi electoral viscut el 28-A. A Madrid: cap participant dels partits independentistes i cap dona. A Catalunya: quatre dones i dos homes, i sis opcions representades. La tele en directe retrata cada aspirant i proporciona a l’elector el dret a veure-li el rostre. Per això, els debats TV són temuts pels candidats i anhelats pels electors. Haurien de ser obligatoris. Resulta irrellevant si serveixen per canviar el vot o si els candidats menteixen o si ens tracten d’imbècils... El debat els obliga a un exercici de transparència i de confrontació en públic i en obert, moderats i interpel·lats per periodistes (competents i independents, se suposa). Per això mateix, Vox s’alegrà de no poder participar en els debats.

4 – La telemàtica obre les presons. Difícilment assistirem a una altra campanya on els electors han de decidir el vot davant pantalles i connexions telemàtiques subministrades des de la presó o des de l’exili dels principals candidats. Les imatges des de Soto del Real de Junqueras i de Sànchez –caps de llista d’ERC i de JxC– o dels candidats Turull, Rull i Romeva ja han passat als anals dels despropòsits d’una democràcia a l’espanyola, com els mítings en pantalla dels líders a l’exili, Puigdemont i Rovira.

5 – Banalització de l’insult. L’escalada agressiva de la ultradreta i del feixisme comença pel lèxic. La imatge i el to de Cayetana Álvarez de Toledo o d’Inés Arrimades al plató de TV3 reflectien l’odi al diferent. Quan els candidats de PP, Vox i Cs titllaven els independentistes d’“enemics d’Espanya”, jo recordava el primer dels principis de la propaganda de Goebbels (principi de simplificació i de l’enemic únic). Uns principis que la triple dreta devia estudiar bé perquè n’aplicaren molts altres. En cap campanya anterior el grau d’agressivitat verbal havia assolit cotes tan altes i tan generalitzades. La banalització de l’insult i del menyspreu envers els adversaris polítics per part de les dretes les ha condemnat de moment. Però, alerta, l’ou de la serpent ja s’incuba prop de casa.