Vuits i nous
El pont dels presos
Avui és dia de festa a Madrid. Celebren el Dos de Mayo, l’aixecament contra “el francès”. Demà, divendres, serà pont. Ahir, Primer de Maig, va ser també festiu. Com que el Tribunal Suprem es regeix pel calendari laboral de Madrid, el judici contra el procés català haurà quedat interromput gairebé una setmana, amb els acusats mantinguts en insistent presó preventiva. La justícia és lenta i els ponts, que quan són de pedra serveixen per escurçar distàncies, la dilaten encara més.
El jurista Joan Queralt explicava l’altre dia que la formulació in dubio pro reo no l’hem d’anar a buscar al Dret Romà sinó en algun moment de l’edat mitjana. A mi m’estranya una mica, perquè segons tinc entès la justícia medieval no tenia grans miraments amb els acusats i quan va ser instituïda la Inquisició no en va tenir cap, però el professor Queralt en sap molt i no em veig amb cor de contradir-lo. Sigui de la baixa o l’alta edat mitjana, sigui dels romans que jo tinc per més garantistes, la qüestió és que el prudent consell que defensa l’acusat davant de la dubitació del jutge aquí no s’aplica. Sandro Rosell, expresident del Barça, s’ha passat dos anys en presó preventiva. Al final ha estat declarat innocent. Si hagués estat president posem per cas del Real Madrid, la innocència també li hauria estat acreditada i la prevenció hauria estat inimaginable. Com diu John Carlin, no hi ha ningú que dubti d’aquest principi, i els partidaris del principal equip futbolístic de Madrid menys. Rosell ha tingut la pega també de no haver estat un president estimat. El dia de l’absolució un soci del Barça deia: “No va ser un bon president però no es mereixia la presó.” Ai aquest “però”, ai el soci, el tzozi, que deia Núñez, quan perd el món de vista.
Els nostres presos polítics celebraran la rebel·lió del Dos de Mayo tancats per rebels. Fa més d’un any que es troben en aquesta situació tot i que el judici de què són objecte ha anat desmuntant la raó per mantenir-la, principalment quan declaraven els policies. Els jutges s’emparen en el risc de fuga. No volen patir la humiliació d’entrar a la sala un dia i observar que els falten acusats. No és que no observin el in dubio pro reo, és que fan passar el seu orgull davant de la lliberat de les persones. D’on ve, això, professor Queralt? Potser del Dos de Mayo? El Dos de Mayo, un cop expulsats els francesos, va suposar la instauració d’un règim reaccionari al marge de les pulsions democràtiques europees, que va fer funcionar a tot gas la Inquisició per motius polítics i que va ignorar sistemàticament el dubio i el pro reo.
Des de diumenge el Tribunal jutja i manté empresonades persones elegides democràticament i massivament. La gent no té dubtes de la innocència.