El menjador dels atletes

Al vestíbul dels cines Icària, al Poblenou de Barcelona, hi ha un bar frankfurt que es diu La Gàrgola de Notre-Dame. Hi abunden reproduccions del bestiari fantàstic que corona la catedral de París que fa unes setmanes va resultar severament cremada. Hi demano un cafè abans d’entrar al cine. Li dic a la noia que atén la barra: “Em pensava que estaríeu de dol.” Em respon: “No és el primer que fa la broma.” Aquestes coses fereixen una mica. Quan em serveix el cafè, m’assenyala la companya que es belluga entre les taules: “Tant ella com jo estudiem restauració.” Avui la paraula restauració ha pres un sentit equívoc: restauració de béns artístics i mobiliaris o restauració en referència al ram de l’hostaleria? Com que les dues noies són cambreres, em decanto per la segona opció. M’he precipitat: “Restauració d’obres artístiques.” No són cambreres. Fan de cambreres per pagar-se els estudis. Afegeix: “Ja ens podrien contractar, a París.” Dotzenes de gàrgoles falses ens observen. Les cambreres provisionals els retornen la mirada i des del subterrani on se situen el bar i els cines pensen en gàrgoles de pedra i no de cartró.

Durant els Jocs de Barcelona, aquest subterrani va acollir l’enorme restaurant dels atletes allotjats a la Vila Olímpica del Poblenou. Els treballadors no hi podíem accedir. L’observàvem des d’un balcó protegit per una barana. Els atletes s’hi servien de tot: pans de tota mena, verdures del Maresme i de la Xina, carns i peixos a la brasa, a la planxa o amb mil sucs, totes les fruites i tots els dolços del món, adaptacions a totes les dietes... Nosaltres, com que no podíem sortir de la Vila en horari laboral, ens havíem de nodrir obligatòriament al McDonald’s que encara avui hi ha a la ronda Litoral. El menú era sempre el propi de la casa. Vam expressar una protesta: van afegir al règim diari espaguetis i gaspatxo. En acabat, tornàvem al panorama des del balcó. Un dia, un atleta que es disposava a baixar al menjador ens va demanar de canviar el seu passi pel que a nosaltres en permetia dinar al McDonald’s. Va ser el primer d’una pila. Alguns ens el suplicaven i ens n’oferien diners. La transacció no va ser mai possible. La discriminació entre atletes i treballadors era estricta. Ara, dues noies que serveixen cerveses, salsitxes i hamburgueses en aquell lloc voldrien ser a París.

Només un cop vaig penetrar al menjador suculent. Em van encarregar que m’ocupés del president mundial del joc d’escacs, un filipí. Els escacs no són olímpics però el seu president sempre és convidat als Jocs. Em vaig pensar que li faria gràcia sopar entre els atletes. Jo vaig devorar de tot. Ell mentre pelava una taronja amb mala cara em va dir: “A una personalitat com jo se la porta al Botafumeiro.”