Negocis itinerants

Em duen a dinar al Sangiovese, un restaurant del centre que acaba d’obrir amb imatge de luxe. Ja existia, en un altre lloc. Més antigament n’havia ocupat un altre. Del primer, els propietaris se’n van anar perquè necessitaven més espai. Del segon, perquè els han fet fora. Entre la crisi econòmica i les lleis d’arrendament, tot són negocis que si no tanquen canvien de lloc. La drogueria que sempre havia estat a mig carrer, ara s’ha d’anar a buscar a la cantonada d’una plaça; el Zara, al centre comercial de l’extraradi; aquella granja, tres carrers més amunt. El propietari de la botiga que més ha resistit a la Riera em va anunciar l’altre dia que trasllada el negoci a un carrer estret del davant. La propietat hi vol un altre inquilí. Propietat i inquilí es trobaran amb una sorpresa: l’interior de la botiga està inclòs en el catàleg de protecció del patrimoni i no es pot tocar. És obra de l’arquitecte Jordi Capell, el que dona nom a la botiga d’objectes bonics que hi ha a la planta baixa del Col·legi d’Arquitectes, a Barcelona.

Els propietaris del restaurant han decidit comprar l’edifici sencer. És una casa sòlida, consistent. Abans havia estat la seu de la Casa Cuna, una institució benèfica de la Caixa de Mataró que acollia famílies molt pobres. Alguns diuen que es feia receptora de nadons abandonats, però no sembla comprovat. Com sigui, a col·legi venien nens que tenien el domicili a la Casa Cuna. Els observàvem amb una certa pena. En realitat no sabíem com observar-los perquè ningú no ens n’explicava res i la Casa Cuna era als nostres ulls una residència inquietant. Després, la Casa Cuna va ser una botiga de bicicletes. Va tancar. Després, una de roba. Ha emigrat. L’amo del restaurant ens ensenya les instal·lacions. La inversió ha estat forta. Hi ha baix i pis. El baix, tot blanc. Potser massa blanc, per a les pupil·les delicades. El dalt recobra color. Hi ha uns blaus i una xemeneia que recorden alguna sala del Cau Ferrat de Sitges. Hi ha taules llargues i taules curtes, de rodones i quadrades. És un dia de cada dia i està tot ple. Reunions que semblen de negocis i altres de més íntimes. El menú no és car però tampoc es pot dir que sigui econòmic. Sembla que la gent comença a esquitxar diners. Vista des d’aquí, la crisi que durant anys ha afligit la ciutat sembla superada o en camí de millora. Ja va bé que un restaurant estimuli els ànims abans d’entaular-t’hi.

El carrer del restaurant es diu Sant Llorenç. El catàleg del patrimoni ha fet respectar la imatge del sant que sempre hi ha hagut en una fornícula a la façana de l’edifici, ja des de la Casa Cuna. Sant Llorenç du les graelles del martiri. “A veure si la gent es pensa que feu carn a la brasa”, dic al propietari. “Que baixi i ens ajudi a la cuina.”