Quim Vallmajó

Vint-i-cinc anys després de l’assassinat a Ruanda del missioner pare blanc Joaquim Vallmajó, els seus i el seu poble no han oblidat res. La setmana passada a Navata hi hagué un seguit d’actes de record que van resultar molt concorreguts i encara més entranyables. Vaig tenir el goig de poder-hi participar i vaig quedar parat de veure com el record d’en Quim era encara tan viu, i com quedava demostrada l’estima autèntica de tothom envers el seu il·lustre fill i convilatà, tants anys després de la seva desaparició.

Vaig conèixer en Quim quan estudiàvem la carrera sacerdotal al Seminari de Girona, ell anava uns quants cursos davant meu. Recordo perfectament el dia que el rector del Seminari, el canonge doctor Damià Estela, va dir a tota la comunitat reunida que en Joaquim Vallmajó, de Navata, i en Josep Frigola, de Vila-robau, se n’anaven a Gap, al departament francès dels Alts Alps, per ser pares blancs i anar a les missions després. En Vallmajó era molt bon noi, i en feia tota la cara. En Frigola era molt bon noi, però presentava un punt de tracanet –com diuen a l’Empordà–. Al Seminari vaig conèixer-los com a companys avançats, va ser uns quants anys després quan em vaig endinsar en la vida i l’obra d’en Quim Vallmajó, missioner a Ruanda, escrivint un llibre que m’encarregà (per dir-ho així), precisament, el seu amic missioner també Josep Frigola, però aquest al Níger.

Em vaig instruir molt bé sobre la seva persona, la feina que va fer a Ruanda, els seus enfrontaments amb les autoritats en defensa dels més febles i desgraciats, el seu apostolat sempre al costat dels pobres, els seus ginys per treballar la terra, per construir granges, per fer pous i estris agrícoles. Al costat de tot això, era evident el profund arrelament al seu Empordà, demostrat en les nombroses cartes escrites a la família i als amics. Un personatge, vaja, però no pas a l’estil d’avui, en què dels anomenats personatges tot és façana, imatge, aparença, com un tel de ceba. Res de tot això: en Quim fou un missioner integral, compromès amb els seus desvalguts ruandesos, d’una fidelitat i rectitud que li costà la vida. Ara fa 25 anys del seu assassinat i, després de tant de temps, la gent de Navata i els seus amics continuen recordant-lo amb sincers i vius sentiments. Hi ha algú que recordi quina patum de paper cuixé estava de moda ara fa 25 anys?