Caiguda lliure
El dia de la santa mare
“Tots hem comès el pecat de pensar que les mares són unes bledes
En una de les parades de l’últim Sant Jordi, em va intrigar l’elecció que era a punt de fer un noi jove, de vint-i-pocs anys, que es debatia entre dos llibres que el venedor li oferia. Tots dos eren de la mateixa autora, l’alemanya Angelika Schrobsdorff, que s’ha convertit en un fenomen editorial escrivint, primer, sobre la vida sexual de la seva mare i, més endavant, sobre la seva en particular. El noi, sospesant els dos volums i sense llegir ni tan sols per sobre la sinopsi, va acabar retornant al dependent el que es titulava Els homes i decantant-se, visiblement satisfet del seu criteri, per Tu no ets una mare com les altres. N’hi havia prou amb aquesta decisió per deduir a qui anava destinat el llibre. Per a un fill, és possible que la mare, en algun moment, hagi tingut vida pròpia i, en casos excepcionals, que hagi arribat a entrar en contacte amb homes i tot, però l’únic motiu pel qual, des d’una perspectiva filial, ha de ser tinguda per un ésser sense parangó és per la seva condició irrevocable de mare. Aquell noi va pagar vint euros a la parada de Sant Jordi no per una novel·la, sinó per un títol, per una dedicatòria. Quants nois (i noies) no hi deu haver escampats pel món que han obsequiat les seves progenitores amb el mateix llibre atrets tan sols per la frase de la coberta? “Tu no ets una mare com les altres”, fan que el llibre digui per ells, i tot seguit ja la imaginen protestant amb candor, traient-se importància mentre s’eixuga les mans al davantal i torna als fogons per amagar a aquest prodigi sortit de les seves entranyes que una cua de llàgrima li titil·la en un ull. Sí, tots hem comès aquest pecat, rics i pobres, grans i petits, carques i progres: pensar que les nostres mares són unes bledes, unes ignorants, unes cursis rematades, i que fins i tot quan són diferents, quan són enrotllades i modernes, se’ls desvetlla el cuquet protector i sentimental perquè, ai senyor, són tan tendres i bones, que ens ho perdonen tot. Ahir tothom malparlava d’aquell anunci tan ofensiu d’uns grans magatzems on es presentava la fotografia d’una terrícola abnegada, humil i pacient, d’acord amb una estimació percentual que enaltia els valors relacionats amb el sacrifici i rebaixava fins a suprimir-los els que li suposaven desitjos, aspiracions i algun dret. Potser en fem un gra massa, dipositant en les campanyes comercials del Dia de la Mare la responsabilitat de cenyir-se a la cartilla feminista, en lloc de qüestionar el fet mateix que s’hagin institucionalitzat els estereotips més lànguids de la família a través del dia de la mare, del pare i, aviat, de l’esperit sant. Però hi tenim poc a fer. És des de la perspectiva dels fills, que existeixen les mares, i quan ahir de bon matí se’m va acostar el meu per felicitar-me, vaig engegar tots els principis a rodar.
