«Avenida de la Victoria»

Vaig néixer el 1949 a Sant Joan de Palamós, municipi independent fins poc després d'acabada la guerra incivil espanyola. Amb la victòria del cop d'estat feixista contra la República, esdevingueren 40 anys de barbaritats dictatorials. Encara sentim moltes veus, perquè el jou i les fletxes del nacionalisme espanyol esclavitzen Catalunya. Al barri de Sant Joan hi vaig viure 25 anys; a l'avenida de la Victoria, avui avinguda de la Llibertat. Entre les hòsties dels mestres nacionales del Movimiento –alguns forçats a ser-ho–, els tractats de submissió de la Formación del Espíritu Nacional per ser, per damunt de tot, «buenos patriotas», i la manca de llibertat d'expressió del franquisme, que va fomentar la corrupció en tots els camps a extrems inusitats, no em van permetre diferenciar entre la victòria – avenida de la Victoria– de només uns –els nacionales– sobre els republicans –rojillos– i la llibertat –avinguda de la Llibertat– fins molts anys després.

La sentència –sigui quina sigui– sobre l'Estatut, retallat, és, una altra vegada, la victòria d'un nacionalisme espanyol sobre Catalunya. No es tracta que surti una sentència, sinó de fer sortir, com en un joc de daus, la que més perjudiqui i humiliï el poble català, que ja va referendar la seva primera llei. De passada, fer palès el menyspreu cap al Congrés, el Parlament i l'Estat de les Autonomies, que varen aprovar la llei orgànica. Difícilment el poble sobirà acceptarà aquesta autonomia i una democràcia de baixa qualitat que limita les aspiracions dels pobles que actualment configuren l'Estat espanyol. Aquest és el tracte que rep Catalunya després de la seva gran contribució al desenvolupament econòmic i social d'Espanya. Aquesta mal anomenada solidaritat sense límit que fa que els recursos econòmics que genera Catalunya siguin administrats des de Madrid. Aquest és el tracte que rep Catalunya després del seu acolliment a milions de ciutadans espanyols, considerats catalans en tots els aspectes i tractats com a tals. Aquest és el tracte que Catalunya rep, després de la terrible repressió per part de les maleïdes dictadures espanyoles i «desde el recuerdo a Franco», del «atado y bien atado» que impedeix, encara avui, el ple desenvolupament de les aspiracions del poble català. Mai no podrem oblidar la ferocitat de les dictadures espanyoles contra Catalunya, com tampoc no oblidarem mai aquest embolic sense parangó, aquesta injustícia i humiliació per part del Partido Popular de llançar el nostre Estatut d'Autonomia a un Tribunal Constitucional que no ha estat renovat tal com hauria de ser preceptiu en un estat de dret i amb un règim monàrquic institucional parlamentari democràtic i europeu. En l'actual Europa moderna, progressista i democràtica, mai no veuríem un fet com aquest. Realment, per a tots aquells ciutadans que ho vulguin ser i que ho sentin de veritat, ser espanyol és cada vegada més penós i complicat.