El líder que ens fa falta

Això d’escriure un article al mes vivint una època tan convulsa com la que vivim és molt complicat, perquè voldria parlar de tot i finalment sempre tinc la impressió que no he parlat de res. Tenim els presos polítics que en la seva majoria s’han transformat en diputats i senadors presos, i espero que aviat, en alcaldes; tenim la formació d’un nou govern a l’Estat amb greus problemes per resoldre; tenim les municipals i tenim les europees, que no és poc.

Sobre els presos, sembla que, d’acord amb la llei, el Tribunal Suprem hauria de suspendre el judici i deixar-los en llibertat fins que el Congrés i el Senat autoritzin, si s’escau, que siguin jutjats. Ho veurem en els propers dies, però ja sabem amb quina facilitat l’Estat se salta la llei i la Constitució, si cal. Sobre les municipals puc dir poc perquè cada poble i cada ciutat té les seves estratègies; simplement voldria recordar el gran error que representa, un cop més, no haver sabut o pogut desenvolupar una estratègia de consens i d’unitat, perquè són unes eleccions molt importants. No oblidem que les municipals de l’abril del 1931 van conduir a la República Catalana que malauradament només va durar una mica més que la declaració unilateral d’independència del 2017. Va durar tres dies. Tampoc oblidem que aquelles municipals, a l’Estat, van representar la fi de la monarquia i la proclamació de la República Espanyola.

Però avui em centraré en les europees, perquè aquest cop són de màxima importància per a nosaltres. De la mateixa manera que el que passa a Catalunya pot capgirar Espanya, també pot capgirar la Unió Europea dominada per uns estats que han estat incapaços, en dècades, de consolidar una identitat europea, perquè si per fer-ho havien d’aigualir ser espanyols, francesos o italians, preferien abandonar la idea d’Europa. Amb aquesta actitud han abocat els ciutadans a l’euroescepticisme, altament perillós en uns temps en què l’extrema dreta ressuscita com una au fènix.

Aquests dies hem assistit a un intent d’impedir que Puigdemont, Comín i Ponsetí es presentin com a diputats europeus. Després d’una mica de seny per part de quatre membres de la JEC i d’un anar-se llançant la pilota entre els jutjats de Madrid i el Suprem, s’ha imposat la raó, tot i que, un cop més, el ridícul internacional d’un estat que fa aigües ha estat ben evident. Puigdemont, Comín i Ponsetí seran eurodiputats si els votem, seran un gran impuls per a la internacionalització del procés i per a la seva solució, i seran la llavor d’una nova Europa, l’Europa dels pobles. Hauríem necessitat la unitat de totes les forces independentistes perquè els dos milions de catalans i catalanes que van votar l’1-O per la independència votessin per obtenir la representació necessària per fer-se escoltar i per ser la fitxa del dominó que les fa caure totes. Calia un acord estratègic de l’independentisme, fa temps que el carrer ho crida, però no hi ha manera perquè tenim un sistema de partits caduc més preocupat pel seu protagonisme que pels objectius del seu programa. Un cop més no ha estat possible, i un dia la història ho jutjarà, però encara som a temps perquè el líder més temut per l’Estat, justament per això, perquè és un veritable líder, tingui la força necessària a Europa. Parlo de Puigdemont, és clar.

Cal començar a construir Europa des de la base, des dels seus pobles, i recordar als estats que, com marca el Tractat de la Unió després de Lisboa, els eurodiputats són “representants dels ciutadans de la Unió”, i no com abans, que eren “representants dels estats reunits en la Comunitat”. Suposo que el Tribunal Constitucional ho ha tingut present quan no ha admès a tràmit, per unanimitat, els recursos d’empara presentats per Rivera i per Casado que es basaven en la vergonya que els fa que un “fugitiu de la justícia que treballa contra Espanya tingui privilegis i representi l’Estat a Europa”. Sembla que cap dels dos ha llegit el Tractat.

Repeteixo, tenim un líder més enllà dels partits, fins i tot més enllà del seu propi partit, reconegut per una majoria dels grans motors del procés, l’ANC, l’Òmnium o la Crida, i reconegut pel carrer que manifestació rere manifestació crida unitat i Puigdemont president. Tota gran revolució triomfant ha tingut el seu líder. La fi de la segregació, Luther King; la fi de l’apartheid, Mandela; la independència de l’Índia, Gandhi, i la revolució dels somriures desdibuixats per la violència de la repressió, Puigdemont. Si algú ho dubta que miri cap on dirigeix la ràbia un Estat que sap, però no accepta, que ha perdut, i qui menystenen els seus mitjans de comunicació afins. No hi ha cap mena de dubte de qui és l’enemic, i per tant el veritable líder que ens fa falta.