A la tres
Entrevistes
Si tot va com ha d’anar (en un país en què hi ha una Junta Electoral com la que hi ha mai no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat) avui podré entrevistar Oriol Junqueras, el líder d’ERC i candidat dels republicans a les eleccions europees (a les 14.00 per El Punt Avui TV i demà a l’edició en paper). Serà una entrevista estranya. Jo, sol –amb els càmeres, és clar– en un plató, i ell en una altra sala, sol –amb els carcellers, és clar– a Soto del Real. Porta 556 dies –556!– a la presó. Fa respecte. Em va passar dies enrere en entrevistar Josep Rull també a Soto del Real. No es pot fer l’entrevista sense deixar de pensar –ni un sol moment– que són a la presó. Allò que ens volen fer passar com una cosa normal –que els candidats puguin ser entrevistats en campanya– no ho és. I no ho serà tampoc l’entrevista que d’aquí a uns dies, si tot va com ha d’anar, podré fer des de Waterloo als candidats de la llista de JxCat (dimecres al vespre a El Punt Avui TV). La JEC (la sacrosanta JEC) s’esforça, repeteixo, a fer passar per normal allò que no ho és. Ja em diran en quin altre país els periodistes hem d’entrevistar els candidats a unes eleccions des de l’exili o des de la presó. No és, segur, un país normal. Els qui volen donar entrevistes han de demanar permís (i els neguen poder connectar-se als mítings del seu partit amb l’argument que a aquella hora a la presó és hora de sopar), i els que en podrien donar (ara els parlo dels candidats de les candidatures unionistes) sovint es neguen a anar a segons quins mitjans i a segons quins debats. Una perversió. Una perversió periodística (i humana, en els casos que els comentava) a la qual s’afegeix la distorsió que la Junta Electoral obliga a complir als mitjans públics, on els periodistes han d’anar amb un cronòmetre a la mà i mesurar les informacions, independentment de l’interès periodístic que tinguin. I que amb totes aquestes traves i anormalitats (amb candidats proclamats hores abans d’iniciar-se la campanya i d’altres que no saben si podran exercir el seu càrrec) n’hi hagi que encara encapçalin les enquestes dels més votats, és un miracle. Perquè no juguen, senyors meus, en igualtat de condicions. Ni s’ho pensin.