La gran cosa federalista

Fa quatre dies el PSC proposava que el Senat espanyol es traslladés a Barcelona com a gran cosa federalista. Hi pot haver cosa menys federalista que votar a favor de l’aplicació de l’article 155 per suspendre les institucions catalanes? Ara la gran cosa federalista és que la cambra alta la presideixi un socialista català. Els socialistes no saben què és l’empatia, però sí que coneixen què significa humiliar. Miquel Iceta és el mateix dirigent que va ser incapaç d’aixecar-se en el famós aplaudiment de suport a les famílies dels presos polítics, a qui tampoc no ha anat a visitar amb l’excusa que es malinterpretaria com un gest de suport. Tant se val si Iceta va o no a Soto del Real. Qui s’hi hauria d’atrevir és Pedro Sánchez.

Cada gest que el president espanyol ven com una deferència cap als catalans amaga un menysteniment. Posar un socialista català al capdavant del Senat és un moviment tan buit com canviar de manera unilateral el nom a l’aeroport del Prat o omplir-se la boca de la paraula diàleg i arronsar-se quan –per cert– el mateix Iceta esbomba que els governs català i espanyol estan parlant d’un relator. Closques buides. En aquesta ocasió donava per fet que la cambra avalaria Iceta de manera automàtica i gratuïta porque yo lo valgo. No és estrany que algú que va eliminar el legislatiu l’octubre del 2017 el menyspreï ara d’aquesta manera. “Seria un mal començament” que la Ciutadella vetés Iceta, diu Sánchez, confirmant la seva adamista visió del món que es pensa que tot comença el 28-A i que els catalans no tenen memòria.

Podríem afegir a la llista de reivindicacions un referèndum sobre la supressió del Senat, com va fer Irlanda, però la reformabilitat d’Espanya és un misteri que més de dos milions de catalans han perdut les ganes de desvelar. El cas és que tindria més sentit parlar d’abolir la institució que va suprimir l’autogovern que no pas de qui la presideix. Per dir-ho a la manera d’Iceta: ¡Pedro, líbranos del Senado, por Dios, líbranos, Pedro líbranos!