‘Que sera, sera’

Ahir va morir Doris Day i he de confessar que, havent-se retirat com actriu feia molt anys, no tenia present que estava viva. També he de confessar que mai ha estat una de les meves actrius preferides (aquella imatge de rossa innocent i bonifàcia que il·lustrava el conformisme nord-americà), i és així que si ignorava que seguia viva deu ser perquè pràcticament me n’havia oblidat.

També de la seva presència en tantes comèdies, com ara aquelles dels “pijames compartits” amb Rock Hudson que devia veure a la televisió quan era petita. En activar-se la memòria, també tinc el record que s’encetava amb una cançó, Que sera, sera, associada a l’única pel·lícula que va protagonitzar de la qual puc dir que m’agrada. Aquesta pel·lícula és, evidentment, la segona versió que Alfred Hitchcock va dirigir de L’home que sabia massa.

Que sera, sera, canten Jo (Doris Day) i el seu fill Hank, que és segrestat per uns conspiradors per tal que els MacKenna (el marit, Bena, és interpretat per James Stewart) no revelin la seva intenció d’assassinar el primer ministre anglès: una informació que els ha arribat de manera atzarosa durant unes vacances a Marràqueix. Sí, Hitchcock va saber utilitzar Doris Day. Ella, Stewart i el fill encarnen la família nord-americana modèlica i confiada que, de sobte, veu la seva tranquil·litat alterada. El cas és que la cançó fa que la mare, cantant-la, trobi el seu fill segrestat, que la xiula. He taral·lejat mil cops Que sera, sera, en la qual es repeteix alguna cosa així com: “El futur no és nostre, pel que sembla.” Certament, què serà de les nostres vides? Així que, de fet, Doris Day ha estat amb mi molt més del que em pensava.