Ja ho veus, Miquel

Ja ho veus, Miquel. Ho deies tu mateix dies enrere: tothom qui sembra, recull. Doncs aquest cop has recollit tu. Tants anys de carrera política (tants que ahir la CUP et va deixar anar allò de “vostè representa el règim del 78”), tants anys d’ironia fina, de pactes i repactes, i ara resulta que no podràs ser president del Senat. No és pas que me n’alegri, francament. Perquè a mi m’agrada més el sí que el no, el blanc que el negre, el diàleg que la repressió, i facilitar més que no pas vetar. Però les coses són com són i aquest cop, Miquel, has hagut de tastar tu el xarop que tu i els teus recepteu sovint. “Una aberració democràtica”, deies? A mi no m’ho acaba de semblar. Em sembla una jugada, una mala passada, una manera injusta (o no) de passar-te factura, tant a tu com a Pedro Sánchez, però no pas cap “aberració democràtica”. Una aberració democràtica és aplicar el 155 de la manera que es va aplicar, i una aberració democràtica és tot el que està passant, tota aquesta repressió que l’aparell judicial desplega amb la complicitat (perquè en aquest cas callar és ser còmplice) de qui com a governant té l’obligació d’aturar. “Això és volar ponts”, deia Eva Granados. Espero que no. Com tampoc espero que no ho sigui tot el que està fent el govern del PSOE, pactant per exemple la nova mesa del Congrés amb Podemos, donant-hi representació al PP i a Ciudadanos, però excloent ERC, que va fer uns magnífics resultats aquestes darreres eleccions. On són, Miquel, els gestos del teu nou govern? Que no les sents, les declaracions que fan els teus ministres “volant ponts” un dia rere l’altre? No sents què diu Borrell quan va pel món? No vas sentir les amenaces d’ahir de Carmen Calvo? Això sí que és “cortesia parlamentària”? Parlar un dia de diàleg i l’endemà manifestar-se i fer-se selfies amb PP i Ciudadanos passa factura, Miquel. I exigir cortesia però no servir-ne, també. Això d’ahir, és cert, no havia passat mai. Tampoc mai un 155 s’havia carregat tot un Parlament i tot un govern. Fair-play, un xarrup de xarop i, com deies ahir, voluntat de “diàleg, negociació i pacte”. I si hi és del cert i el Senat no ha pogut ser, sempre quedarà algun ministeri.