Desitjos

Desitjo que s’acabi aquest cicle elec­to­ral perquè es situï i ana­litzi fre­da­ment on som i ens pre­pa­rem per al final del judici. Tot i que en el dis­curs pro­gramàtic hi ha una clara con­fluència cap al referèndum ava­lat inter­na­ci­o­nal­ment, no n’hi ha en les acti­tuds ni en les eines per arri­bar-hi.

Davant un govern espa­nyol que no atura els res­sorts fran­quis­tes dels apa­rells d’Estat (poli­cia, judi­ca­tura, Junta Elec­to­ral....), l’acti­tud ha de ser con­so­li­dar les con­vic­ci­ons, lide­rar camins de lluita i asse­re­nar ànims perquè ningú empren­gui actu­a­ci­ons irre­lle­vants o suïcides. I cal reconèixer que les eines que mos­tren les diver­ses enti­tats i par­tits repu­bli­cans per a forçar l’Estat a accep­tar el referèndum són en cada cas necessàries, però no sufi­ci­ents.

L’acció inter­na­ci­o­nal que es pro­mou des de l’exili ajuda a la divul­gació del con­flicte als Par­la­ments i als mit­jans de comu­ni­cació. Però de la mateixa manera que diem que no es pot judi­ci­a­lit­zar un pro­blema polític, tam­poc es pot judi­ci­a­lit­zar una solució, que serà política o no serà. El tras­pas­sat Rubal­caba ja va afir­mar que esta­ven dis­po­sats a pas­sar ver­go­nya per pre­ser­var la uni­tat. Fins i tot amb rebol­ca­des de la justícia inter­na­ci­o­nal, a tot esti­rar, s’acon­se­guirà una repa­ració moral o, màxim, alguna excar­ce­ració. Però això no és la solució política.

De la mateixa manera, és obvi que cal anar acu­mu­lant suports elec­to­rals per tal de mos­trar més suport popu­lar i dei­xar clar que el focus inde­pen­den­tista esdevé endèmic i amb crei­xent risc d’expansió en altres ter­ri­to­ris. Però un cop més, el govern, por­ta­veu dels interes­sos de l’Estat casta, ja ha dit que no seran influïts pels resul­tats elec­to­rals.

Per tant, ens queda l’argu­ment clàssic de més mobi­lit­za­ci­ons i deso­bediència. La rutina i la bana­lit­zació d’aquests con­cep­tes no aporta res de posi­tiu a un con­flicte que és com­plex, llarg i con­tun­dent en molts casos. Sense aban­do­nar la capa­ci­tat de con­vo­car noves grans con­cen­tra­ci­ons, calen noves vies, perquè, fins i tot, aquest tipus de mobi­lit­zació li rellisca, a l’Estat. A l’altre cos­tat hi ha les mobi­lit­za­ci­ons mino­ritàries, reac­ti­ves i d’una certa violència no cru­enta o simbòlica que ser­vei­xen per des­fo­gar-se a unes mino­ries, per ser infil­tra­des per la poli­cia i per aca­bar essent la coar­tada per al relat vic­ti­mista de l’espa­nyo­lisme.

Si par­lem de deso­bediència, deso­beir és una decisió per­so­nal perquè cadascú ha de saber que està dis­po­sat a assu­mir les con­seqüències legals d’incom­plir la lega­li­tat vigent. Per tant, la deso­bediència no és exi­gi­ble a ningú. És una via que amb la pràctica i la divul­gació pot acon­se­guir nous adep­tes. I aquests només crei­xe­ran en la mesura que hi hagi volun­ta­ris molt men­ta­lit­zats (com els objec­tors a la seva època) i s’hagin triat objec­tius assu­mi­bles per a la majo­ria de la població perquè toca direc­ta­ment els seus interes­sos i els per­ce­ben asso­li­bles.

I òbvi­a­ment hi ha una con­dició prèvia: que tots els agents poten­ci­al­ment impul­sors de l’estratègia s’hagin posat d’acord. Final­ment, vin­dria l’estratègia de deso­bediència civil que és la de risc i per això els seus segui­dors seran sem­pre menors. Per tant, de la gamma d’estratègies no vio­len­tes cal pre­ser­var la més ele­men­tal, la denúncia a través de la justícia, l’opinió o la mani­fes­tació. Però cal ence­tar les altres com la deso­bediència civil i dues altres sense risc.

La pri­mera, la cons­trucció d’alter­na­ti­ves a l’ordre sòcio-econòmic-polític exis­tent. Això es pot fer des de la soci­e­tat o poten­ci­ant-ho des de les ins­ti­tu­ci­ons més pro­pe­res als ciu­ta­dans com els ajun­ta­ments. Posem dos exem­ples. La pene­tració en la direcció de totes les enti­tats i ins­ti­tu­ci­ons del país com ha estat el cas de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona i al seu moment el canvi a l’Òmnium i al Barça. La pro­moció intensa des dels ajun­ta­ments i polígons indus­tri­als de la tran­sició energètica cap a les reno­va­bles i l’auto­a­bas­ti­ment, eman­ci­pant-se de les oli­gar­quies energètiques del capi­ta­lisme extrac­tiu i espa­nyo­lista.

La segona, la no-coo­pe­ració. L’eina potent del con­sum està a les bece­ro­les. Tres mili­ons com a mínim a Cata­lu­nya i uns quants més a fora actu­ant dis­ci­pli­na­da­ment sobre el mer­cat poden pro­vo­car ter­ratrèmols econòmics. O bé l’acció con­cer­tada per alen­tir o com­pli­car l’acció de la burocràcia esta­tal des de l’estricta lega­li­tat no s’ha expe­ri­men­tat. Òbvi­a­ment això no s’impro­visa i s’ha de pla­ne­jar amb temps. Així doncs, el meu desig que acabi el cicle elec­to­ral és per poder com­pro­var si a part d’orga­nit­zar-se per gua­nyar elec­ci­ons i donar suport a les defen­ses judi­ci­als, els par­tits (i enti­tats) han avançat en les fei­nes pen­dents.