Hiperpaternitat

La hiperpaternitat és un mot que resumeix el comportament de certs pares que es comprometen tan intensament i extensament en l’educació dels seus fills que els controlen i els supervisen fins als més petits detalls de la seva vida privada. Intervenen en tots els aspectes de la seva vida escolar i social. Són pares tan obsessivament preocupats per l’èxit dels seus fills que els sobreestimulen amb tota mena d’activitats extraescolars. Controlen rigorosament el seu temps i no els deixen ni un espai lliure per fer la seva pròpia experiència social de la vida.

La hiperpaternitat es pot qualificar d’una forma de perversió que pretén modificar el nostre model educatiu tot augmentant la càrrega d’atenció dels infants i la càrrega de treball dels seus progenitors. Enfront d’aquesta tendència, cal subratllar que l’aprenentatge consisteix, justament, en l’experiència personal de certes contrarietats. El camí és, de fet, més rellevant que l’arribada i la dificultat estimula en l’infant la imaginació, la intel·ligència i la cooperació amb altres per trobar sortides. La hiperpaternitat, lluny d’estimular l’autonomia funcional de l’infant, l’atrofia i avala la pràctica del paternalisme i del proteccionisme.

Les biotecnologies aplicades a la vida humana emergent obren un munt d’interrogants. Mai com en l’actualitat, l’ésser humà havia tingut tantes possibilitats reals de modificar, alterar, manipular i transformar la vida humana emergent. Mai com ara el debat tecnològic havia estat tan present en l’esfera escolar. Emergeixen iniciatives de tot ordre que, profundament enllaçades amb la tecnologia més sofisticada, tenen com a objectiu millorar, significativament, el rendiment escolar dels infants.

En aquest debat s’està produint un desplaçament de l’anomenada eugenèsia negativa, que s’havia proposat per evitar el desenvolupament de certes malalties de tipus hereditari amb el propòsit de no transmetre-les a les generacions futures, cap a l’eugenèsia liberal, que ja no té una orientació terapèutica, sinó perfeccionista. Els transhumanistes s’oposen, amb virulència, a una regulació política de la genètica humana i, per tant, a l’eugenèsia estatal, però defensen el millorament biotecnològic del nasciturus. És una qüestió de lliure de decisió, de consum segons la pròpia voluntat.

Els ideòlegs transhumanistes parteixen del supòsit que una mà invisible regularia automàticament les microdecisions individuals i que tot això garantiria les mutacions successives de l’espècie humana vers una nova espècie. La discussió no està centrada en si poden o no aplicar-se les biotecnologies en les primeres fases de la vida humana emergent per pal·liar alguna patologia congènita mitjançant la teràpia gènica. La qüestió que posa al bell mig de l’àgora el transhumanisme és l’imperatiu de modificar el nasciturus perquè neixi amb més prestacions, si es pot dir així, amb unes qualitats i capacitats millors de les que tindria si solament es deixés fer el seu curs natural.

Escriu Michael Sandel: “Tractar els fills com a dons és acceptar-los tal com són, no com a objectes del nostre disseny, o productes de la nostra voluntat, o instruments de la nostra ambició. L’amor dels pares no està en funció dels talents i els atributs que resulti tenir el fill.” Segons el professor de Harvard, podem escollir tenir o no tenir fills, exercir o no exercir la paternitat, però no podem escollir com volem que siguin. Acceptar els fills com un do no significa, però, tenir una actitud passiva enfront de les seves malalties o mancances. Acceptar-los com són significa acollir el seu misteri, tant allò de bell i de noble que hi ha en ells, com allò de lleig i de mesquí, però comprometre’s activament a pal·liar les patologies que puguin patir.