Poders econòmics i política

En el món en què vivim és impossible que la política no mantingui una interfície permanent amb l’economia, tal és el nivell d’interferència recíproca. Els dos àmbits exhibeixen els seus poders; el de la legitimitat que dona el suport popular i la capacitat de influència que permeten els diners. Els poders econòmic requereixen dels polítics estabilitat. Marcs legals i regles de joc conegudes. Notin que no dic ni rígides ni permanents, ja que modular aquestes regles forma part del seu joc. Els polítics exhibeixen més poder com més credibilitat i solvència mostren els seus governs. D’aquí que sembli estrafolari un govern d’un sol partit, com el que pot tenir Espanya, representant només un 29% dels vots ( i menys encara si el percentatge el referim al conjunt de la ciutadania). De manera que és lògic que l’economia demani estabilitat a la política: grans coalicions, cultura de pactes, acords, més enllà del que es promet en un programa que, en cap cas majoritàriament, acaba sent ratificat. Aquest últim no deixa de ser un referent de mesures que s’activaran o no segons conjuntures i suports puntuals amb molt poc nivell de predictibilitat: just al contrari del que desitgen els poders econòmics. Però el dret del món econòmic a demanar estabilitat no passa per poder determinar els seus ingredients, exigint aquelles coalicions concretes que més els poden afavorir tot i passant per damunt de la voluntat del que les urnes expressen.

En la interferència esmentada observem aquests dies força preocupació, expressada pels més insensats (Garamendi, de la CEOE) obertament en premsa. Els més llestos ho fan amb la boca petita, ja que no volen comprometre ni la seva reputació ni la seva credibilitat demanant allò que potser no acabin assolint. Ho fan així, a hores d’ara, perquè veuen que no amortitzaran prou la seva aposta en favor de Ciudadanos, o sigui la inversió en el finançament en favor d’un partit frontissa que pivoti entre els dos pols (PSOE-PP) i així doni estabilitat a la política espanyola després de patir la repetició passada d’eleccions, mocions de censura i reprovacions diverses. Rivera és avui morós, incompleix contracte, i ja veurem si amb l’excusa de les eleccions properes el poden desnonar. No crec que faltin inquilins dintre de Ciudadanos amb voluntat de subarrendar i incorporar-se a l’establishment tal com els poders econòmics hagueren desitjat.

A la gent de l’‘establishment’, quan vol entrar a la sala d’estar del poder, se li exigeix ser-ne; és dir, tenir-ne, d’entrada, el pedigrí dinàstic o bé haver-se vist afavorit amb un capital acumulat des del monopolisme d’estat. Als països de l’est saben com es fabriquen aquests últims, milionaris per les prebendes de l’estat, sense la cadència de marquesats ni grandes de España com succeeix per aquí.

Una volta se n’és part, la influència tindrà graus d’intel·ligència diferents: de la més indirecta i amagada als reguladors sobre la vida de tots, a la més grollera davant dels decisors en benefici particular. Estar en el poder econòmic requereix mantenir teranyina, netejar invasors i cosir descosits. No es tracta que l’insecte piqui on pugui, sinó que l’aranya capturi i es faci seva la presa. L’establishment intel·ligent actua amb prevenció per evitar precisament les actuacions reactives, que són més difícils d’amagar. Ho fa col·lectivament i suposadament per interès general (no per l’interès d’aquell que només reclama el “qué hay de lo mío”, com vèiem a La escopeta nacional). La seva advertència és que, si no es fa el que es demana, la situació econòmica deteriorada s’emportarà els governs. De fet, al compliment de l’admonició ells mateixos (bancs, constructores, empreses energètiques) hi poden contribuir.

En aquest marc s’inscriu avui la pressió de determinats sectors econòmics per buscar una coalició (per mor de l’estabilitat), però no amb Podemos, de qui les elits tenen por de prendre mal. El joc de supeditar els socialistes, el tenen més fàcil: no és lliure qui està endeutat. Com també és així de fàcil tenir supeditats els mitjans de comunicació (endeutadíssims) i tot de mercenaris periodistes, economistes, sociòlegs, etc., que poden disfressar amb els llocs que ocupen els càrrecs d’on efectivament mengen.

El poder polític avui a Espanya ha de fer més esforços per a preservar la legitimitat democràtica (no som en temps de la Restauració). Però a canvi s’ha d’acostumar a governar pactant, oferint l’estabilitat dels marcs generals que amb raó demanda l’economia. I als ciutadans lliure-ment ens toca estar alerta i denunciar, en nom suposadament d’aquella, els pactes que tergiversin la voluntat popular.