Exposició de flors a Girona

Avui es clausura a Girona la 64a Exposició de Flors, patrocinada per l’Ajuntament i dirigida per l’associació Amics de les Flors. L’any 1975, la mort del Caudillo va donar lloc a noves manifestacions públiques i artístiques com l’exposició de flors, que fins llavors havien estat classistes. La nova versió popular troba forat i camí –no pas fàcil– i arriba a ser actualment la millor exposició floral no comercial de l’Europa occidental. En el transcurs del 1976, David Marca i Josep Tarrés iniciaren una crida pro exposició de flors, que no va ser ben vista per tothom pel fet que alguns gironins encara ho associaven a la Sección Femenina o a las JONS. Ben lluny del pensament que els animava a fer aquesta tasca. Tarrés es dedicà a buscar participants, senyores amb ganes de fer la feina, i Marca recorregué els vivers de plantes per tot arreu, a banda i banda de la província.

La primera crida a la Casa de la Cultura –s’ha de dir– no va ser reeixida; s’ha de reconèixer que hi havia por. Tot i així, sense desanimar-se, varen seguir treballant. A finals del 77, Marca fundà l’associació Amics de les Flors, i la registrà i legalitzà amb una pluralitat total que mantingué l’entusiasme fins a veure el pressupost de la propera exposició, la del 78. Hom calcula de 2,5 a 3 milions de pessetes per fer una entrada digna. En demanar voluntaris per garantir el préstec, hi hagué una davallada d’entusiasme. Marca ràpidament se’n responsabilitzà i, en parlar-ne amb la seva empresa a Barcelona, l’autoritzaren. Engegaren la primera exposició, un èxit!

Veient clar el futur, Marca va idear cobrar una petita entrada, i la proposta va ser una revolució. Ves per on, acabàvem de resoldre per una vegada el finançament. El trasllat a Sant Domènec, d’entrada, ens espantà. L’església, és un dir, era semblant a un corral sinistre. El local, en mans de ningú des de la guerra de la Independència, va ser quarter d’un regiment de cavalleria, ple de polls i puces. Els finestrals no tenien cap vidre, plovia per tot arreu i l’única porta que tancava era la del carrer. Es van invertir milions de pessetes a condicionar-lo, netejar-lo, i dotar-lo d’electricitat, aigua i tota mena de recursos necessaris per deixar-lo en funcionament. Amb l’alçària i amplitud del recinte, es va poder fer un sortidor d’aigua dins la mateixa església, amb efectes de llum i rodejat de flors.

En passar l’exposició a Sant Domènec, tinguérem problemes amb la multitud d’expositors, de 200 a 250 senyores discutint pel lloc, els metres, la llum, la gespa, etc. desborda qualsevol, però no pas la Maria Cobarsí. Sense vergonya de cap mena, vaig anar a cercar-la per posar ordre als expositors els últims dies. Quedarem ella i jo que tornaria a l’exposició no pas com a cap, sinó per posar ordre als expositors i res més. No va assistir als actes oficials ni als mitjans de difusió i no tinguérem mai el més mínim problema. A fe que complí. He de dir que, sense arribar a tenir una amistat forta, ens respectàvem mútuament. Però he de fer referència a un fet que em sotraga fortament. Fa anys, l’Ajuntament, per unanimitat, atorgà la distinció Athenea Institucions als Amics de les Flors. El dia de l’entrega, a la sala d’actes del consistori, el presentador, en lloc de parlar dels Amics de les Flors, parlà de l’exposició que organitzà, segons ell, la Maria, i en el moment d’entregar el premi, s’aixecà ella i el recollí, i a nosaltres ningú no ens esmentà. Em va saber molt de greu.

Una altra vegada que també recordo amb pena va ser quan em van dir que havia de cedir Sant Domènec a la universitat. En un principi, quan la Diputació ens va proporcionar aquest espai, no ens va parlar mai que s’hagués de canviar, per la qual cosa nosaltres hi vàrem invertir una quantitat important de diners i temps. En flors, gastàrem 44 milions de pessetes; en l’edifici, 10; en electricitat, 3; en enllumenat, 5 i mig; en publicitat, 7, i en maquinària, 1,3. Tot plegat, més de 70 milions de pessetes. Pensant que, si no en propietat, almenys sí amb dret de fer l’exposició tota la vida. En tornar l’església a la universitat quedaren fotuts en comprovar que s’havien liquidat totes les despeses i saber que no devíem ni cinc cèntims. La universitat hauria pogut tenir el detall, ja que s’hi havia invertit tant, de concedir alguna ajuda a l’exposició. No va ser així.

L’exposició ha anat creixent i no hi ha res a dir. La gestió i la realització estan molt ben fetes. N’acabo de veure 150 fotografies i són meravelloses; la quantitat de flors que hi ha aquest any... Com mai. Els espais, cada vegada més ben trobats i treballats amb gust. En aquest moment, l’exposició està en el seu millor moment. Puc dir amb orgull que tots aquells esforços dels que la vàrem començar a tirar endavant han donat fruit i desitjo que continuï així per molts anys més.