Què ens diu el cinema que no sabem?

Després de la II Guerra Mundial, el filòsof Siegfried Kracauer va escriure l’assaig De Caligari a Hitler: una història psicològica del cinema alemany (1947) desenvolupant-hi la idea que una sèrie de pel·lícules germàniques d’entreguerres (entre les quals El gabinet del Dr. Caligari, de Robert Wiene; Nosferatu, de Murnau, i El doctor Mabuse, de Fritz Lang) són una mena de premonició del nazisme i del mateix Hitler en presentar una sèrie de personatges dominants, manipuladors, corruptors, vampírics i, per concloure, assassins. En el pròleg del llibre, pot llegir-s’hi: “Més que credos explícits, allò que les pel·lícules reflecteixen són tendències psicològiques, els extractes profunds de la mentalitat col·lectiva que, més o menys, corren per sota de la dimensió conscient.” Seguint les tesis de Kracauer, Rüdiger Suchsland va realitzar (i, sobretot, muntar amb imatges dels mateixos films dels qual va escriure el filòsof i, per tant, fets durant la República de Weimar i, per tant, des del final de la I Guerra Mundial fins a l’arribada al poder del nazisme) l’any 2015 un documental també anomenat De Caligari a Hitler. Suchsland hi planteja: “Què ens diu el cinema que no sabem?” Es pot considerar que Kracauer, i evidentment el director Rüdiger Suchsland, fan tal consideració sobre la premonició del nazisme (com a reflex d’una por i a la vegada d’un desig terrible) quan aquest ja s’havia esdevingut. Tanmateix, aquests dies a Canes, els tinc presents, i així em pregunto què “sap el cinema que no sabem”, en haver vist diverses pel·lícules sobre “zombis” i “fantasmes”. Què ens diuen els “zombis” del nord-americà Jim Jarmusch i del francès Bertrand Bonello? I els “fantasmes” de Mati Diop, cineasta francesa d’ascendència senegalesa que, a Atlantique, fa que els joves morts en intentar emigrar amb una pastera revinguin posseint els cossos d’unes noies? En el cas de The dead don’t die, Jarmusch fa més o menys explícit que, atrapats en el consumisme i la banalitat, ens hem convertit en morts vivents. Pel que fa a Zombi child, que posa en relació el cas d’un suposat “zombificat” l’any 1962 a Haití amb l’experiència actual d’unes joves en un col·legi d’elit francès, Bonello dispara conra el colonialisme i l’explotació fent present que el zombi és un ressuscitat a través d’un ritual màgic per fer-ne un esclau. I els “fantasmes” de Mati Diop revenen per colpir-nos la consciència. Tanmateix, què ens diuen que no sabem més enllà d’aquestes evidències?