Díaz Ayuso abaixa el teló

Ningú ho recorda, però, abans que emergís Isa­bel Díaz Ayuso, Madrid era una ciu­tat cone­guda pels musi­cals de la Gran Vía. Els taxis­tes de Bar­ce­lona por­ta­ven els viat­gers a Sants a aga­far el TGV per veure El rei lleó o Billy Elliot. Per culpa de Pablo Casado, però, el tea­tre d’impro­vi­sació ha posat en crisi els musi­cals, perquè l’obser­va­dor atent a l’agenda de Madrid ha des­co­bert els monòlegs de la can­di­data del PP a la Comu­ni­tat de Madrid i ja no es pot desen­gan­xar. Ella cuida l’espec­ta­dor català, perquè quan parla del con­flicte té una frase icònica: “No es va posar fi amb diàleg al nazisme.” Però la seva és una funció per a tots els públics i així ho diu la Junta Elec­to­ral Cen­tral. “Les dones han pas­sat d’obeir els marits a obeir l’esquerra.” “Quan em comen­cen a par­lar de feina por­que­ria, em sem­bla ofen­siu per a la per­sona que està desit­jant, pot­ser, tenir aquest lloc de tre­ball por­que­ria.” “He d’anar amb por per la vida i cada vegada que tin­gui una pro­posta en posi­tiu haver de sot­me­tre’m a l’escru­tini públic com si estigués a Saber y ganar, quan no em sé la res­posta con­creta?” La gira s’ha limi­tat als quinze dies de cam­pa­nya –on és la JEC quan el públic és un clam?–, però abans d’abai­xar el teló Díaz Ayuso havia rega­lat una frase màgica a la plaça Colón de Madrid quan el PP va des­fi­lar amb Ciu­ta­dans i Vox. Si bé exis­tia el hit de la majo­ria silen­ci­osa, que con­sis­tia a comp­tar tot­hom que t’ignora i sumar-lo a la teva causa, ella ho va refi­nar. “No hi entenc de números, el que està clar és que no hi cap ni una agu­lla, i sobre­tot, hi ha molta més gent que no ha pogut venir aquí, així que això sig­ni­fica que és una gran part del país la que se suma aquesta ale­gria, a aquesta con­cen­tració per la uni­tat d’Espa­nya”, va dir Díaz Ayuso el 10 de febrer en una plaça buida. Si un dia visi­ten Madrid pot­ser veuen algú sol i cri­dant als qua­tre vents: “Al vol­tant meu no hi cap ni una agu­lla, gràcies a tots i sobre­tot als que sou a casa i no em conei­xeu, us compto com a meus!” Cele­brin l’escena amb un som­riure. Aquí està estal­vi­ant molts psicòlegs.