Waterloo, l’infern de Madrid

Aquestes eleccions –afortunadament– són excepcionals. D’una banda, demà, diumenge, els electors d’aquest país hauran d’elegir un miler d’alcaldes (cadascú el que millor li sembli) i, de l’altra, els ciutadans també hauran de dipositar una papereta per al Parlament Europeu. La peculiaritat és que, des del punt de vista del sobiranisme català, aquest segon vot només es pot pensar en negatiu. És a dir, la qüestió és decidir quina és l’opció que més aprensió causarà entre les elits madrilenyes, quina candidatura és la que generarà un daltabaix més gran a La Moncloa, a l’Íbex-35 i a l’estructura burocràtica i judicial de Madrid.

Naturalment, el que desitjarien a l’Espanya oficial seria una victòria dels partits del sistema a Catalunya. Tant se val PSOE que PP o Ciutadans i, en últim extrem, fins i tot Podem, tot és assumible. Més enllà d’això, la realitat és que a l’altra banda de l’eix nacional sempre hi ha una gradació perversa. Madrid, com es pot veure a través de declaracions polítiques i editorials periodístics, prefereix presos a exiliats. I dins dels exiliats, el que més els obsessiona és Carles Puigdemont.

Puigdemont –com Marta Rovira o Anna Gabriel, per eixamplar el perímetre partidista– són persones lliures i sense limitacions d’expressió que han posat de manifest el fracàs jurídic de l’Estat espanyol, que no ha aconseguit fer efectiva ni una sola euroordre. Per si fos poc, Carles Puigdemont conserva la legitimitat derivada de l’U d’Octubre, almenys per a la part de la societat que va protegir i exercir el mandat de les urnes. Per això un vot massiu a favor de l’exili tindria un impacte brutal contra les estructures de l’Estat, que veurien com s’esvaeix definitivament l’esperança d’un retorn de l’independentisme a la cleda autonòmica. Puigdemont, ho diuen ells, és la pitjor opció, la que cal evitar si es vol mantenir Catalunya com a comunitat autònoma de règim comú. En definitiva, Waterloo és l’infern de Madrid.