El degoteig convergent

La rotunda victòria que Car­les Puig­de­mont ha obtin­gut en les elec­ci­ons euro­pees s’ha d’atri­buir a un ampli suport popu­lar i espon­tani vers la seva situ­ació per­so­nal i la seva repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal. Un reco­nei­xe­ment que ha tras­pas­sat sigles i logo­tips de tal manera que, en mol­tes oca­si­ons, no hi ha hagut cap mena de cor­res­pondència entre aquest vot i els altres que un mateix elec­tor ha dipo­si­tat en dife­rents urnes i dife­rents con­vo­catòries.

Des de Brus­sel·les, Puig­de­mont ha sabut donar un alt ren­di­ment a l’estratègia jurídica plan­te­jada pels seus asses­sors con­tra la per­se­cució política i diplomàtica de l’Estat espa­nyol i també a la seva con­dició de 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat forçat a l’exili. D’una manera sem­blant ho han fet també altres exi­li­ats i pre­sos polítics que han obtin­gut actes par­la­mentàries a Cata­lu­nya, a Espa­nya o també a Europa. A tots ells se’ls ha reva­li­dat incon­di­ci­o­nal­ment una legi­ti­mi­tat i una repre­sen­ta­ti­vi­tat que havien gua­nyat prèvia­ment a les urnes i que han estat trun­ca­des per la repressió.

Per tant, en aquest acte no s’hi ha de veure el resul­tat de cap con­sens sobi­ra­nista, per més que els par­ti­da­ris de la uni­tat s’entos­su­dei­xin a veure-ho com una demos­tració de la cer­ti­tud de la seva tesi, ni tam­poc és obra de la bona salut i de la for­ta­lesa de les sigles que els acom­pa­nyen, sobre­tot en el cas de Juntsx­Cat. La seva pèrdua de regi­dors a tot Cata­lu­nya és un senyal inequívoc que la digestió del con­ver­gen­tisme li està resul­tant pesada i para­lit­zant. No es per­cep estruc­tura, no es per­ce­ben líders i algu­nes mans rete­nen encara les velles reg­nes del nou par­tit men­tre l’elec­to­rat emi­gra. No se li augura cap futur ama­ble i encara menys si, com es diu, es for­cen unes noves elec­ci­ons a la tar­dor.