Ortega, a la campanya

Per fi hem acabat aquest llarg període d’eleccions que també porta implícit un llarguíssim període de campanyes electorals. Les campanyes són un ritual que fins i tot els tècnics, i també els polítics, molt sovint dubten de la seva rellevància a l’hora de configurar una adhesió a un partit o un candidat concret. És cert que s’ha de fer un programa i explicar-lo amb la missió de captivar l’atenció, però la realitat és que sovint els polítics no passen dels combats dialèctics amb l’adversari, sense parlar dels objectius propis. El programa hi és, però com deia un polític, és per no complir-se, el que demostra que és una mostra de compromís poc compromès.

Però mentre avança la campanya i aflora la fatiga tant física com d’idees força, alguns agafen l’estratègia d’alçar el to de les proclames per captar l’atenció del públic i dels mitjans de comunicació. Això és el que va passar a Pablo Iglesias de Unidas Podemos, quan en un míting va criticar les donacions que Amancio Ortega va fer per comprar aparells d’alta tecnologia pel tractament del càncer en diversos hospitals espanyols, adduint que la sanitat hauria d’estar prou ben equipada per no rebre aquesta forma de mecenatge, i criticava al mecenes perquè, segons Iglesias, el que hauria de fer és pagar més impostos. Em sembla que el nivell de demagògia és difícilment superable, i només s’entén com un gest desesperat perquè tenia enquestes que l’advertien de com li anaven les expectatives de les eleccions i que pocs dies després van quedar en descobert.

Sobre la polèmica, voldria fer dues reflexions que també m’agradaria fossin àmpliament compartides perquè indicaria el tipus de societat que voldria pel meu país.

Ja n’hi ha prou de polítics que fan crítiques a les grans fortunes i a les grans empreses dient-los que no paguen prou impostos. En aquest país una de les poques coses que funcionen, si es vol, és el Ministeri d’Hisenda i si alguna gran empresa o gran empresari no paga els impostos que li correspondria potser s’hauria d’anar a analitzar l’entramat de lleis, subvencions i desgravacions que té la llei fiscal espanyola. Per tant, si passa el que denuncien, és un problema de gestió, d’inspecció i de voluntat política, corregir-ho és una responsabilitat imputable al govern. Però dir que no paga suficients impostos, és una apreciació subjectiva i no es pot confondre i dir que no paga els impostos que li pertoquen.

En el 1905 Max Weber publicava el seu famós assaig “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” i hi exposa que a diferencia del calvinisme, el cristianisme han fet un elogi de la pobresa amb aquelles paraules de Marc 10:25: “És més fàcil per un camell passar per l’ull de l’agulla que per un home ric per entrar en el Regne de Déu” i, per tant, una crítica a la riquesa. Un fet que encara avui perdura en molts àmbits de la societat de tradició cristiana.

És així que hem d’entendre les crítiques d’aquests dies a Amancio Ortega per haver donat en el Sistema Nacional de Salut 310 milions d’euros per comprar aparells d’alta tecnologia per la prevenció i el tractament del càncer. Una condició per ser mecenes és ser una persona rica, i Catalunya té una llarga tradició històrica en el mecenatge. Des de la Bernat Metge, el Liceu, el Palau de la Música, ho devem als mecenatges, i mecenes han ajudat a poetes, pintors i museus o van crear centres hospitalaris i d’assistència social amb patrocini de protectors privats i d’empreses que han tingut molt present la responsabilitat social.

Criticar aquestes aportacions, és un greu error, perquè avui Catalunya no seria el què és sense l’aportació passada i actual d’aquests mecenes que ens fan brillar en el camp de la investigació, de la sanitat i de la cultura.

A més, Amancio Ortega és una persona que ha creat una gran multinacional des del taulell d’una merceria, la qual cosa encara li confereix un valor d’exemple per tots aquells que avui se senten emprenedors, i molt especialment ho és en un país que n’anem molt necessitats.