La nova censura

De tots és sabut que la censura consisteix a voler amagar i pretendre fer desaparèixer la realitat per imposar-ne una altra de més justa o més injusta. La censura de l’Església i els seus amics franquistes arribava a nivells d’un absurd quasi surrealista. Pretenien fer desaparèixer fins i tot el desenvolupament hormonal; castigaven amb severes penes el consum de substàncies il·legals i les farmàcies dispensaven a menors tubs d’amfetamina a cost molt baix. Jo mateix havia adquirit Centramina per 15 cèntims d’euro. A vegades es feien un embolic i convertien un adulteri en un incest, tal com va passar a Mogambo en voler canviar el doblatge. Un dels ridículs més espantosos es va produir l’any 1964 quan al govern franquista se li va ocórrer presentar al Festival de Canes la pel·lícula de José Luis Berlanga El verdugo. Un retrat implacable de la realitat de l’Espanya franquista i un contundent al·legat contra la pena de mort. Feia un any tot Europa havia protestat per l’afusellament del militant comunista Julián Grimau, complint la pena que li va imposar el tribunal militar franquista. L’escàndol a Canes va ser apoteòsic i des de les més altes autoritats de la Una, grande y libre es van demanar responsabilitats. Però el mal ja estava fet. Era censurable tot el que anés en contra de les lleis del Vaticà, de conceptes com cel, infern, càstig, pàtria i altres de tan buits i insubstancials. Ara bé, també actualment s’està aplicant una censura del políticament correcte, en què, si bé els objectius poden ser bons, ho miren tot amb lupa per buscar-hi referents que podrien provocar xenofòbia, masclisme o supremacisme. Tres actituds que, evidentment, tots voldríem que desapareguessin però que no cal centrar-les en el passat i buscar-les entre els contes infantils, les cançons, literatura, etc. Si cal lluitar contra les injustícies és perquè hi són i ho demostra la seva empremta. No desapareixeran per més censura que s’hi apliqui. No em puc imaginar com d’incorrectes devien ser les actituds i la vida en els monestirs medievals. De fet, cremaven gent viva i tot, i no per això els derruïm. Sí, però, que es considera molt incorrecte escoltar un bolero, un tango, o qualsevol cosa on es percebi alguna cosa contrària al seu pensament. Recordo una noia que en certa ocasió pretenia que em convencés que l’ablació del clítoris era una cosa que calia respectar. Vaig pensar que li calia aplicar-se una mica d’autocensura, la del sentit comú.