Pactes postelectorals

Com de costum, el moviment frenètic que es desplega després d’unes eleccions locals ofereix una de les pitjors cares del nostre sistema polític. Una cosa tan criticable com l’incompliment flagrant d’una promesa electoral comença a prendre forma poques hores després de l’escrutini en els pactes que s’insinuen o es pretenen. Aquell partit o aquell candidat que ha merescut els pitjors improperis passa a ser ara un possible soci adornat de totes les gràcies. I així, les famoses “línies roges” que havien d’impedir qualsevol mena d’acord amb un determinat rival van adquirint una tonalitat molt més difusa i deforme, deixen de ser “línies” i ja no són “vermelles”.

Els primers passos de cara a la formació d’un govern com el de Barcelona ho han posat en evidència, però podríem trobar-ne exemples al llarg i ample del nostre territori, i més enllà, perquè no hi ha cap partit que no pugui fer pujar els colors a la cara de qualsevol altre a causa de pactes municipals senzillament impresentables. I el reconeixement de la derrota de la nit electoral que vam veure per exemple en Ada Colau, com en tants d’altres alcaldes que veien allunyar-se l’alcaldia, es transforma en les hores següents en maquiavèl·liques combinacions que es justifiquen amb arguments insostenibles. Que un personatge com Manuel Valls, que ha fet un ridícul clamorós, es faci enrere de totes les seves manifestacions invocant ni més ni menys que la “responsabilitat” i passi a ser una peça útil per a l’obtenció de l’alcaldia de la Ciutat Comtal és una mostra més, no pas la primera, de la provada inconseqüència d’un polític que havia vingut a salvar-nos. Però que alguns líders o partits que pretenien ser tota una altra cosa escoltin ara els seus càntics de sirena o es neguin en rodó a rebutjar-los és un dels aspectes més tristos de l’espectacle d’aquests dies. Per si fos poc, la polarització i la radicalització política que s’ha produït en el nostre país a partir de l’aspiració de molts catalans d’aconseguir un estat propi han extremat aquesta cara lletja i fosca de la política. Perquè ara resulta que es tracta de “venjar” presumptes greuges que s’han anat acumulant com a conseqüència de la resposta que aquesta aspiració legítima va merèixer de l’Estat espanyol. I així ens hem trobat recentment que un responsable de l’aprovació de l’article 155 i dels exilis i empresonaments que se n’han derivat després ha pretès invocar ni més ni menys que la “cortesia parlamentària” per fer realitat la seva pretensió –perfectament legítima, tot sigui dit– d’esdevenir president del Senat espanyol. Però com que no va aconseguir el seu propòsit, ara considera arribada l’hora de passar comptes i es mostra disposat a fer “tot el possible” per evitar que un polític independentista –un antic militant del seu partit i un germà de Pasqual Maragall, per si fos poc– arribi a l’alcaldia de Barcelona. “Tot el possible”: així, sense embuts, sense subterfugis, perquè la salvació de la unitat espanyola passa davant de tot i perquè algú ha de pagar el despit acumulat després de la derrota. Per això, també, hi ha tants sectors de les classes dirigents espanyoles que, contradient tot el que pensaven i deien fins fa quatre dies, han descobert tot de sobte les virtuts d’Ada Colau per continuar sent alcaldessa, encara que sigui pactant o acceptant els vots del mateix diable.

Ara, doncs, que la política ha esdevingut més venjativa i més radical, ara que s’està disposat a sacrificar-ho tot als peus de l’altar de la unitat de la pàtria, es fa notar més encara un problema que ja fa temps que va ser denunciat i que no hi ha hagut autèntica voluntat de resoldre: es tracta de la legislació municipal, que deixa obertes totes les possibilitats per als pactes contra natura, amb la sola excepció de beneficiar el cap de la llista més votada quan no es materialitza un pacte explícit contra seu. És una excepció insuficient, que no evita la temptació dels partits polítics de fer coses molt estranyes i maniobres molt inexplicables quan es tracta de retenir una alcaldia o bé d’aconseguir-la. Encara que moltes d’aquestes operacions no arribin després a bon port, la sola visió de l’espectacle d’aquests dies fa un mal terrible a l’opinió no precisament falaguera que els ciutadans tenen de la política en voga. Confirma, en definitiva, allò que la majoria de la gent ja pensa i proclama sense embuts: i és que això de la política és una espècie de cova de lladres on tot s’hi val per tal d’aconseguir poder, influència, prebendes, diners. Quina pena, francament.