Opinió

Vuits i nous

Pequín arcaic

“Els pocs barris antics responen a la imatge que Occident té de la Xina

A la plaça de Tiananmen fa una calor espantosa. “Inusual al maig”, informa el guia. L’aire sec del desert de Gobi, el més gran del món, es fa sentir. La plaça també és la més gran del món. “Aquí l’edifici on es prenen les decisions polítiques de la República Popular, aquí el museu, aquí la tomba de Mao, visitada cada dia per milers de xinesos, sobretot pagesos.” El pagesos estan agraïts a l’autor de la Revolució Cultural. ¿I els que no són pagesos? El guia calla. ¿I els fets dramàtics ocorreguts en aquesta plaça el 1989, amb aquell jove torejant el tancs com a imatge definitiva? El guia manté el silenci. Un altre guia a prop nostre ha rebut la mateixa pregunta d’algú del seu grup. “No en facin cas, producte del Photoshop i de la propaganda enemiga.” Penetrem a la Ciutat Prohibida, que té façana a la plaça. El conegut retrat de Mao presideix l’entrada. “Cada any es pinta de nou perquè no perdi els colors.” La Ciutat Prohibida és com un canterano –de caoba, ben entès– en el Pequín d’edificis en vertical lleugers, envidriats i futuristes. El retrat de Mao, emmarcat com si fos el quadre de l’avi en el saló d’una casa, fa joc amb el moble. Al final “el gran timoner” s’ha anat a reunir amb els emperadors. No he observat en tot Pequín cap altre record seu. Té l’efígie a tots els bitllets de banc, però ja hem quedat que tothom paga el te, els fideus i els productes de Cartier amb el mòbil i que el diner corrent ni el veuen.

Sortint de la Ciutat Prohibida, una altra concessió a les antiguitats. Ens duen a un barri arcaic, l’únic que es manté en tot Pequín. La imatge que a Occident es té d’aquesta ciutat es troba en aquests carrers estrets i bigarrats de cases baixes i grises. Fins fa quatre dies tot Pequín era així. Tot es va enderrocar per cedir pas a la ciutat moderna, amb més frenesí amb motiu dels Jocs Olímpics del 2008. Em fa l’efecte que els habitants de la reserva per on ens passegem haurien desitjat ser agraciats per la piconadora i obtenir uns pisos nous a canvi de cedir la llar familiar. Tot hi és pimparat i com si hagués de caure. Les cases no tenen sanitaris. N’hi ha de col·lectius, al cap dels carrers. S’ha de sortir per arribar-hi. A l’hivern, el termòmetre de Pequín marca quinze graus sota zero.

Per completar el tipisme, el barri ofereix un servei de carruatges tirats per tricicles. Pujo en un. Un home escanyolit agafa el manillar i comença a pedalar. Hi ha un llac a mà dreta que desintoxica l’ambient. Uns homes pesquen amb canya. Descanso el colze entre les barnilles que sostenen la vela del vehicle. El braç se m’alça i la mà em cau amb un gest displicent i oscil·lant. Em sento com David Niven a 55 dies a Pequín. Un colonitzador d’attrezzo entre els carrers de la ciutat primer imperial i després comunista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.