Una resistència que no pot acabar

El 19 de juliol de l’any 1936, Dolores Ibarruri va pronunciar un discurs emès per ràdio amb què incitava a la resistència contra el feixisme encarnat en els que acabaven de fer un cop d’estat contra la Segona República: “Tot el país vibra d’indignació amb aquells que, sense ànima, volen enfonsar l’Espanya democràtica i popular en un infern de terror i de mort. Però no passaran!” Passats quasi tres anys, Celia Gámez va enregistrar un xotis que, amb música de Francisco Cotarelo i lletra de Manuel Talavera, és una burla del lema de La Pasionaria: “!Ya hemos pasao!, decimos los facciosos. ¡Ya hemos pasao!, decimos los rebeldes! ¡Ya hemos pasao!, y estamos en el Prado, mirando a frente a la señá Cibeles. ¡Ya hemos pasao! Ja, ja, ja”.

Basilio Martín Patino va realitzar l’any 1971 el documental Canciones para después de una guerra (censurat pel franquisme, no va ser estrenat fins després de la mort del dictador) fent-hi present una sèrie de cançons, entre les quals ¡Ya hemos pasao!, posades en relació amb imatges que les contradiuen. Patino era d’una família franquista de Salamanca, però ell va triar sentir-se part dels perdedors. Deia que no suportava l’arrogància i la crueltat dels vencedors. L’últim film del cineasta, que va morir l’estiu del 2017, és un documental que du per títol Libre te quiero (en referència a una cançó d’Amancio Prado a partir d’un poema del filòsof àcrata Agustín García Calvo) i que va fer amb la voluntat de testimoniar com el moviment 15-M havia ocupat la plaça del Sol amb un esperit que li va fer pensar que ressorgia el Madrid republicà. Aquests últims dies he pensat en l’estimat Basilio Martín Patino tenint present que, davant dels resultats de les eleccions municipals pels quals han obtingut quatre regidors a Madrid amb un 7,62 per cent dels vots, Vox va penjar a les xarxes socials una fotografia de l’Ajuntament de la ciutat escrivint-hi: “¡Ya hemos pasao!” Deixant claríssima la seva filiació, hi exhibeixen l’arrogància i la fatxenderia feixistes de sempre. És així que m’acomiado d’aquesta tanda d’ombres primaverals al crit de “Madrid resiste”. I me’n vaig a llegir La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo, amb la idea de comentar en una altra ocasió les veus de les resistents franceses contra el nazisme. És una lluita que no s’acaba mai.