Tres contes xinesos

Un. Els emperadors de la Xina que habitaven la Ciutat Prohibida de Pequín eren servits per eunucs. La castració, expeditiva i total, evitava intimitats amb les concubines del monarca i desenvolupava una força corporal útil per a les feines dures que tenien encomanades, com la de retirar cada dia els detritus que el palau generava i dur-los molt lluny, a les muntanyes. Els pares ambicionaven que els fills fossin cridats al palau perquè tot i la invalidesa els estalviava la misèria familiar de cada dia. L’últim eunuc va morir el 1994. Havia entrat al servei de l’emperador poc abans que aquest i el seu règim mil·lenari caiguessin, el 1912. Sempre usant bolquers i des de casa, va veure passar la guerra civil, la Segona Guerra Mundial, va viure tot el règim de Mao, va tenir notícia de la matança de Tiananmen i va atrapar la conversió del país al capitalisme desaforat. Com era habitual, el cirurgià havia guardat els membres seccionats perquè fossin enterrats amb ell i pogués arribar sencer al cel, on l’emperador, que va acabar fent de jardiner, no el devia recordar.

Dos. Mao va respectar als anglesos la propietat dels immobles que tenien a Xangai des de l’època colonial amb l’advertència que els terrenys que els sustentaven havien passat a ser de l’estat. El primer any els va cobrar per l’ocupació un lloguer irrisori: un iuan, amb el benentès que l’any següent serien deu. Els anglesos ho van trobar raonable. Mao va practicar la multiplicació dels zeros. Al tercer any eren cent iuans; al quart, mil; al cinquè, deu mil... Els anglesos van començar a claudicar. Cada casa que abandonaven era coronada per Mao amb la bandera vermella del país com a senyal de conquesta. A tots els edificis colonials del moll de Xangai oneja la bandera. El més alt, una estrella roja. Les mil i una nits no són xineses però hi ha històries de comptabilitat i astúcia que per proximitat cultural les podrien incloure. Una gran escultura de Mao feta de bronze contempla els edificis per aquest sistema confiscats. També contempla, i amb això no hi comptava, com a l’altra banda del riu s’alcen els vertiginosos edificis que emulen l’sky line de Nova York, de Dubai, de Tòquio o de Londres mateix.

Tres. Mao va establir que els xinesos podien ser propietaris dels seus habitatges per un període de setanta anys. Els setanta anys encara no han passat, però per als primers que van tenir accés a un pis o a una casa s’acosten inexorablement. Ningú, ni el mateix govern, sap a hores d’ara com desentrellar el conflicte que s’anuncia i que Mao no va preveure. Se’ls renovarà la concessió? Seran desnonats? Potser desplaçats? Els promotors de grans edificis d’oficines i de pisos que l’eunuc de l’últim emperador ja va conèixer, estan a l’aguait.