Cortesia, elegància i solidaritat

Les bones mane­res s'han aca­bat. La gent, sense voler, escup a sobre la meva sabata; rega a mig­dia els seus tes­tos i la meva testa; em fot cops de colze a la ronyo­nada; se salta el senyal d'estop, du la música a tota pas­ti­lla, m'avança per la dreta i m'exi­geix que li cedeixi la pre­ferència; se'm cola a la cua de la caixa del super­mer­cat; em rat­lla el cotxe; se'm queda el canvi, i em dóna gat per lle­bre. I espera que em dis­culpi. El boti­guer es torna altiu i vol que el tracti d'eminència perquè dedi­carà una estona del seu temps preciós a des­pat­xar-me tres unces de per­nil dolç i una lliura de carn picada. I el del comerç del cos­tat em mira mala­ment i em dóna un tracte agres­siu perquè com­pro l'arti­cle més barat. La gent gasta molta mala llet. I jo em dis­culpo: Perdó, perdón, sorry, par­don... Tran­quil –em diuen–. Avui estic menys de mal geni que de cos­tum i no tinc temps de fotre't un gec.

Veus quina sort que tinc! Ni m'han tren­cat les ulle­res ni m'han fet un ull de vellut.

M'he apun­tat a un cur­set d'aikido i un altre de ioga. Matino cada dia per seguir un entre­na­ment rigorós. Grrr. També lle­geixo Lao Tse, Con­fuci i tot el que arre­plego de filo­so­fies ori­en­tals. Bec te, til·la i mari­a­lluïsa i m'he tor­nat vege­tarià.

I? Res. Això no fun­ci­ona.

Deien que la crisi ens arre­gla­ria a tots. I? Res. Ho hem reme­nat tot –si és que s'ha fet alguna cosa– perquè tot torni a que­dar com sem­pre, com, amb tota la barra del món, con­fessa Tan­credi Fal­co­neri al seu oncle Don Fabri­zio Cor­bera, príncep de Salina, abans d'anar-se'n amb els revo­lu­ci­o­na­ris gari­bal­dins.

No rei­vin­dico la cor­te­sia d'elegància lle­fis­cosa, que, pro­ba­ble­ment, exi­gia Don Fabri­zio, el Gat­to­pardo, i tots els del seu temps i de més cap aquí. Vol­dria una mica més de tran­quil·litat, pau, paciència, assos­sec. No vol­dria haver-me d'apar­tar del món ni que em pelés un assassí en sèrie.