El Temps

Dos zeladors van venir a buscar la mare a l’habitació de l’hospital i se la van endur per fer-li un TAC. “Té la cara blava!”, vaig exclamar sobresaltat quan la van tornar a portar. La metgessa em va fer sortir al passadís mentre em deia: “Xiiiiist! Ara la tornem a posar al llit i ja el cridarem.” Al cap de dues eternitats (que m’asseguren que només van ser 20 minuts) em van fer passar a un despatx per dir-me: “És que... ja està!”. (Ja està = la seva mare és morta). En aquells moments, penetrat pel dolor, no hi vaig pensar. Però amb el temps, la pregunta s’ha arroentat més i més: quin dret tenia una institució (l’hospital) a fer-me esperar 20 o més minuts per comunicar-me que la MEVA mare era morta? Per què em van robar la possibilitat de ser allà, arran seu mentre ella exhalava l’últim sospir?

Entre alguns cristians medievals es van condemnar els préstecs (anatematitzats com a usura) amb l’argument que fer un préstec significava vendre el Temps, que era només patrimoni del Creador. El temps, és clar, és un valor rotund. I (al revés de sant Agustí) sé què és el temps, encara que m’ho pregunti. “Estar o no estar contigo, ésta es mi única medida del tiempo”, escriu Borges. El temps és també un incident en l’espai. Van confinar Tamara Carrasco en un espai amb barrots fets de temps. I Sandro Rosell. Els botxins també saben que el control venjatiu del Temps perfora(rà) les vides dels exiliats. Quan el fiscal de l’Estat demana que els encausats per l’1-O no puguin accedir al tercer grau penitenciari fins que no compleixin la meitat de la condemna imposada, sap que el Temps és la represàlia més eficaç. Quan nosaltres, els ciutadans, ens mostrem incapaços de combatre la injustícia sagnant d’aquest Temps de Merda, que segresta i mata, perpetuem la barbàrie i la nostra misèria personal.