Nom i cognom

“No cri­deu quan pas­seu pel camí del Por­rer Vell”, deien les àvies de Cassà als nets. No hi havia cap làpida; només unes pedres i unes flors. Però l’advertència de les padri­nes cas­sa­nen­ques indi­cava un senyal de res­pecte al sol­dat mort, una ferida oberta al marge del bosc, però també de la cura de la memòria local per no obli­dar. Les tom­bes a sol­dats des­co­ne­guts són símbols de les guer­res, monu­ments amb els quals es vol hono­rar i recor­dar tots els que van llui­tar. Però en el cas de la guerra civil, les fos­ses no hono­ren res; són una ver­go­nya vui­tanta anys després. Símbol d’aquell silenci igno­miniós que va començar el febrer del 39 i d’un dol que només es tanca posant noms i cognoms i enter­rant amb dig­ni­tat tots els sol­dats des­co­ne­guts.