El monjo que es va vendre el Ferrari

Fa uns quatre anys, Edicions 62 va publicar el supervendes El monjo que es va vendre el seu Ferrari, una faula escrita per Robin Sharma sobre la història d’un reputat advocat, Julian Mantle, que, arran de tenir un atac de cor, va caure en una crisi existencial i espiritual que li va fer replantejar la seva vida.

Diumenge passat, Pau Valls (David Valls), de 57 anys, que durant vint anys havia estat un alt executiu d’una multinacional, després d’una crisi profunda i un recés a Montserrat va fer un canvi radical a la seva vida, va deixar el que havia fet fins aleshores i va abraçar la vida contemplativa que es va consumar diumenge passat amb l’acceptació de les regles de sant Benet, “Ora et labora”. Prèviament havia fet el vot de pobresa, motiu pel qual es va desfer de totes les seves possessions. Trec a col·lació aquests dos fets per veure que sovint les persones, les empreses i els països, que han passat per una experiència important, arriben a un atzucac que els fa replantejar de cap a peus el seu futur. Empreses que van estar prop de la fallida, un canvi d’estratègia o d’enfocament els han portat a l’èxit.

Qui és conseller delegat de Meridia Capital, Javier Faus, que el 24 de juliol serà escollit president del Cercle d’Economia, va fer una intervenció a Sitges i, en fer una anàlisi de la situació a Catalunya, va dir que “ni tota la culpa la té Madrid ni tota la culpa la té el procés.” Faus, exdirigent del Barça, pot aportar al Cercle una visió nova i catalana del que passa en l’economia. D’entrada va recordar als assistents que la base fiscal, legal i efectiva del fons de capital que lidera continua a Barcelona, un fet que contrasta amb el president sortint, la constructora del qual va ser una de les que va canviar de seu en 1-O i encara no ha tornat.

Amb certa ironia va dir que hi ha hagut una centralització del poder econòmic a Madrid per voluntat política i institucional, però no contra Catalunya. I amb sorna declarava que les elits prefereixen que la riquesa es concentri en un lloc. I aquest sarcasme el va reforçar en el fet que “no poder anar amb TAV a València és un microdetall”.

Com a societat, la crisi passada, la desfeta de tot el sector de caixes catalanes i la fallida de moltes petites empreses, sovint per manca de finançament, i la jugada politicoeconòmica de l’atac de l’Estat l’1-O... ens ha provocat una mena d’atordiment general del qual encara ens anem recuperant. Tampoc hi ha ajudat gens el comportament dels partits polítics ni aquest escandalós judici que aquesta setmana quedarà vist per a sentència. Que el govern de Catalunya sumi dos anys amb pressupostos renovats i que hagi estat incapaç d’aprovar-los, em sembla que diu molt poc del sentit de responsabilitat de l’oposició, i el mateix hem de dir de l’Ajuntament de Barcelona. La política requereix més grandesa dels polítics.

Avui, més que mai, el govern de la Generalitat ha de governar, ha de fer política i també ha d’aplanar el camí per al creixement econòmic, tot i que sabem el pes feixuc de no tenir el finançament correcte i un dèficit fiscal i d’infraestructures insuportables. La discriminació en les inversions de l’Estat acumulada des de fa molts anys, també ens passa factura i s’ha de denunciar en tots els fòrums.

Malgrat les dificultats, el teixit industrials és fort i dinàmic, i cal donar valor a l’esforç per convertir-nos en una economia tecnològicament avançada. Aquesta setmana hem tingut una notícia importantíssima: Barcelona ha estat escollida per situar-hi l’ordinador més ràpid d’Europa i un centre de creació de processadors europeus; una infraestructura i una iniciativa que ajudarà molt les nostres empreses, la investigació i, en definitiva, que farà aixecar el nivell tecnològic del país.

Malgrat el naixement d’empreses, també hem de tenir cura perquè quan una gran empresa catalana es ven a un fons d’inversió o a una altra empresa, tots n’hauríem de tenir una sensació de fracàs. L’objectiu de reindustrialització, de creixement, d’eficiència per ser productius, de cuidar el medi ambient i d’obertura pensant que el “nostre món és el món”, hauria de ser present com el bon dia de cada dia.