Aigua calenta per a la set

Una cosa és segura: els turistes pugen o volen pujar a totes les elevacions que troben al seu pas, siguin la torre Eiffel, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, l’Empire State, la Sagrada Família o el Machu Picchu. Les piràmides d’Egipte tindrien més prestigi si poguessin ser coronades. Les de Mèxic fins ara facilitaven l’ascensió. M’han dit que ja no es pot. Notícia fatal. Un turista a peu pla és un turista frustrat que després no troba res bé. Jo no sabia que la Gran Muralla de la Xina s’hagués de pujar. La feia de passeig sinuós i suau. Hi ha un accés prop de Pequín. La contemplació des de l’aparcament on l’autobús diposita els visitants sembla que bastaria per fer-se càrrec de la construcció militar imponent, però tots, també els més vells, s’imposen l’escalada fins a una primera torre de vigilància. El pendent és fort, els graons irregulars, el sol estavella. Què es veu des de la torre elevada? Pràcticament el mateix que des de baix: la muralla perdent-se muntanyes enllà. La baixada és pitjor. Una barana de ferro vol facilitar la maniobra, però crema i escalda. Algú està a punt de caure. Algú rodola i l’ha de venir a buscar una ambulància.

Tothom es precipita al bar. Hi demano una ampolla d’aigua freda. Els xinesos manifesten un problema amb l’aigua freda. Com que pensen que la que fa passar la set s’ha de servir tèbia o decididament calenta, amb el te com a fórmula magistral definitiva, ignoren l’operació contrària. O no tenen aigua freda o la venen congelada, sense posició intermèdia. Em van servir una aigua que calculava beure’m d’un glop, i vaig haver de fer la deglució a petites dosis perquè l’ampolla contenia un bloc de glaç que es resistia a fondre’s. Hauria d’haver optat per la cervesa: és bona, baixa de grau i la refreden bé.

Observo un home, un xinès, que després de pujar i baixar el tram de la muralla opta per ajupir-se: les cames flexionades, el cul a un pam de terra i els colzes als genolls. Molts xinesos adopten aquesta posició quan volen descansar, també al mig del carrer. Deu ser per aquest motiu que es troben pocs bancs per seure. A la Xina el turista estranger és poc comptat. La condició d’arraulit la traslladen al vàter. La majoria dels vàters públics de la Xina, tant d’homes com de dones, es limiten a un forat a terra. La posició sedent hi és molt descartada. A les habitacions dels hotels l’oferta canvia, però com que cap cultura tracta bé els invents que no són seus, sempre hi ha la cisterna que no vol funcionar i el desguàs que no acaba d’engolir.

Des que vaig arribar volia pujar a un edifici alt. Les pagodes esveltes tenen l’accés prohibit perquè estan molt deteriorades, com tantes coses antigues. Demà, a Xangai, pujaré a un gratacel modern, i des d’allà potser podrem donar per acabat el viatge.