Els al·legats finals

A l’inici del judici ja vam parlar en aquesta mateixa pàgina, arran de les intervencions dels presoners, que les seves paraules no eren enteses pels seus captors, perquè per sobre de la raó, els fets o la justícia, hi ha les raons d’estat, tal com molt bé va saber veure el recentment traspassat Alfredo Pérez Rubalcaba.

L’Estat espanyol caldrà que se salti uns quants preceptes dels drets fonamentals i de la pròpia llei, dissimulant tot el que pugui i fent pressions arreu perquè tothom miri a una altra banda (a molts llocs ni això, perquè ja ho veuen bé i ells fan el mateix), per pronunciar sense rubor la sentència que d’aquí a un parell de mesos caurà com una pedra dins un llac d’aigües cada cop més adormides (bé, si se’ls acut fer-ho al voltant de l’11 de setembre, que en son capaços, per allò de la memòria històrica reblada i ben reblada, caurà com una bomba). Perquè, vam dir, parlàvem diferents idiomes conceptuals, i on el pres diu dret o llibertat, el fiscal entén un altre dret o diferent llibertat. Heus aquí la pedra de toc del problema: els catalans som una tribu perfectament identificable que ens hem deixat robar la cartera des de fa gairebé cinc-cents anys pels castellans, i encara que tenim el mèrit d’haver sobreviscut –i això els cou terriblement, als castellans– no tenim el mèrit d’haver sabut imposar cap relat ni cap tipus de poder. Som un estat colonial envaït pels colons, que sumen gairebé el 50% de la població. Aquests fets, irrebatibles, ens pesen com una llosa un cop ens ho volem treure de sobre. Arribats al final del judici, els presoners van tornar a fer uns al·legats vibrants i emotius i vertaders, gairebé solars, però els seus captors se’ls miraven amb la indiferència de l’amo cap al gos que deixa que per fi mengi una bona cuixa de pollastre, perquè sap que en acabat, el tornarà a lligar, val a dir, a l’estaca.

Tal com va dir Jordi SÀnchez, som uns bons socialitzadors del dolor. Això ho fem de manera magnífica. I això és el que estem fent i farem en els propers temps, car no tenim cap capacitat de reacció real més enllà d’omplir els carrers. I omplir els carrers i fins i tot anar a votar, ja ho hem fet de manera exemplar. I el que tenim al davant són unes sentències purament alliçonadores i venjatives (cap raó de cap mena les sustenta, excepte la raó del poder contra qui el discuteix) que ens deixen altre cop als peus dels cavalls, els seus. Així que, més enllà del lament i la ràbia i la impotència, s’imposa que de Catalunya emergeixi, un cop la tribu ja té clar que vol iniciar la marxa del desert, un moviment, una estratègia, una majoria que ens apoderi realment, que sigui capaç de forçar els castellans al tracte de tu a tu, i no pas el de subaltern.

No parlaré de la unitat, perquè és evident que es necessita crear una estructura política apartidista i de tots que treballi únicament en aquesta direcció, i que podem separar la lluita normal dins del país, de la lluita exterior com a país. I si som capaços de fer això, serà que ja hem començat a funcionar com un país, com una república. Caldria tornar a fer una Assemblea de Catalunya per la independència. Sense sigles i amb tothom, vist que l’actual s’ha fet partidista. I acabo: com és que ningú va preguntar als fiscals o al jurat per què la unitat d’Espanya és sagrada?