Del somriure

un somriure és el fil d’estendre d’on penjar la camisa de la felicitat. La roba sempre pesa, el fil s’arqueja i dibuixa un somriure al blau lluminós del cel. Els terrats són plens a vessar de roba estesa, però sobretot de somriures.

I és camisa de felicitat, perquè s’ha desprès del cos que empresonava, i ara voleia lliure al ritme capriciós del vent. I és alliberament que fa somriure, perquè quin beneit no s’atreviria a fer-ho en la contemplació del cos que ara s’entrega a un altre cos deslliurat igualment de la condemna de viure reclòs dins un tros de roba.

Les teles són banderes de llibertat, però també presons de sentiments, mentides que amaguen veritats, mortalla de somriures indomables.

Un somriure és mur de contenció del sentiment que naufraga atrapat en una llàgrima. És la nuesa de l’ànima, la puresa en la seva essència més primària. No pretén ser res més que un regal quotidià, un instant de beutat, una carícia amical, una invitació a fer camí.

Un somriure no és mai línia d’arribada, és només el punt que marca la sortida. És el principi, és l’embranzida, la inèrcia, el motor que impulsa i les ales que et transporten. És el gronxador que et projecta a l’infinit.

Un somriure descabdella un camí sense principi ni final, és línia de l’horitzó que s’enfila per fer pessigolles a les estrelles, en la nit pregona, és univers que no deixa mai d’expandir-se, feliç de saber que entre la comissura dels llavis no hi ha límits.