Les darreres paraules

La frase és colpidora: “La seva sentència no només determinarà l’etapa final de la meva vida, sinó que pot ser el principi d’una solució per a moltes persones.” Són paraules de Dolors Bassa, de les darreres que li vam sentir al Suprem. La seva intervenció, com totes les que van fer els presos polítics, va ser una barreja de dignitat, determinació, reafirmació i emotivitat. I aquesta frase de la Dolors em va impactar especialment. Pel fet de ser ella, de tornar-la a sentir i perquè conté una vessant personal duríssima: la sentència pot determinar si passarà els darrers anys de la seva vida a la presó. Que bèstia que sona! I també perquè, malgrat tenir aquesta espasa de Dàmocles al damunt, el seu pensament continua sent per al col·lectiu, per a la solució del conflicte al nostre país i per al futur de les properes generacions. Aquestes paraules, dites per algú que s’enfronta a setze anys de presó –setze anys!–, prenen moltíssim més valor. Podem estar d’acord que les coses s’haurien pogut fer molt millor, sens dubte. Però el que és indiscutible és que hi ha nou persones que han fet el sacrifici personal més gran que un pot fer: perdre la llibertat. I per una fita col·lectiva, per uns ideals de país. Fàcil de dir i d’escriure. Però són ells els que estan a la presó. I malgrat que res apunta que la sentència serà absolutòria, les seves paraules van ser d’una valentia infinita. No sé si mai els ho podrem arribar a agrair prou. O si ho sabrem fer.