El català que tenim

El tindrem, o el tindran els que venen? Un dels equívocs més populars és que el català d’avui té més bona salut que fa mig segle. Una certa presència als mitjans de comunicació, que a les escoles més o menys s’ensenyi i que s’hi escriguin llibres fa pensar a la majoria que la llengua està solucionada. El triomfalisme de la Generalitat fa pensar a molta gent que el català va pujant esglaons socials: els diuen que un 95% l’entén, un 90% el pot parlar, etc.; és fals, i el percentatge que pot parlar alguna cosa més que catanyol és cada vegada més petit. A més de l’empitjorament de la llengua parlada, les dades fefaents constaten que fa mig segle les converses habituals en català eren d’un 50% i avui, 2019, són d’un 30% i en retrocés. Deixem premsa i televisió minoritaris en català, i judicis i cine irrellevants, i pensem en l’escola. La propaganda de tots els polítics de la Generalitat de la II Restauració Borbònica, ha fet pensar que l’anomenada immersió lingüística era la vareta màgica que generalitzava l’aprenentatge de la llengua; si s’hagués fet –si l’autonomia de fireta ho hagués pogut fer– hauria estat la solució menys dolenta, potser l’única possible. Però resulta que en la majoria d’escoles i instituts la immersió no s’ha fet. No? No! Que ningú, i sobretot els de la reserva (?) del nord-est, pensi només en el seu rodal immediat i, per contra, consideri la totalitat del país, inclosa la Gran Barcelona. Per mostra, la quantitat de persones de sota la cinquantena, escolaritzades durant la suposada immersió, incapaç de conversar, de formular una frase en català; i això si l’entenen. La immersió no s’ha pogut generalitzar per diverses raons: per ideologia contrària a la llengua, per desinterès i/o impotència de l’administració... O per simple inèrcia/comoditat: en moltes escoles del país la majoria de mestres i d’alumnes són castellanoparlants; imaginem-nos-els amb bona voluntat, però tot i així, faran les classes en català? Permetem-nos de recordar les declaracions a càmera de pares d’aquell institut barceloní que va ser carn de telenotícies després de l’1-O: “Però si no hi havia cap problema, si fins i tot la classe de català es fa en castellà!” Immersió? Ni la classe de català! La societat no pot confiar la llengua a la política. Entretant, mentre canviem de llengua a la primera, mentre no l’exigim en tot i pertot, contribuïm de bon rotllo al propi lingüicidi. D’aquestes i d’altres realitats ens va advertir/recordar la lingüista Carme Junyent l’altre dia que va predicar a Figueres.