Jurar, prometre i malmetre

Els resul­tats de les dar­re­res con­vo­catòries elec­to­rals que s’han vis­cut a Cata­lu­nya i a l’Estat Espa­nyol han pro­vo­cat situ­a­ci­ons estrambòtiques en les com­bi­na­ci­ons de for­ces per for­mar majo­ries de govern. A la vista dels pac­tes que s’han tan­cat per acon­se­guir-les en ajun­ta­ments i comu­ni­tats autònomes i dels que es pre­te­nen fer a les dipu­ta­ci­ons i al Congrés dels Dipu­tats, cal pre­gun­tar-se en quina mesura en aquests trac­tes es res­pec­ten el dis­curs polític pro­nun­ciat per cadascú i el vot amb ell acon­se­guit.

Perquè els càrrecs públics juren o pro­me­ten com­plir amb les exigències legals de l’escó que ocu­pen però no juren ni pro­me­ten ser fidels a la pròpia paraula, al marc ideològic que teòrica­ment han esco­llit ni al con­tracte moral que es dona entre els elec­tors i els seus repre­sen­tants. Tots aquests valors es con­si­de­ren inhe­rents però no explícits, i encara menys sub­jec­tes a res­pon­sa­bi­li­tats legals; i per això els ciu­ta­dans escèptics, i sobre­tot els que han sabut treure pro­fit de les ali­an­ces, es poden per­me­tre pres­cin­dir del con­text per asse­gu­rar que els pac­tes són una manera de fer política.

Ho són, efec­ti­va­ment. Però no és el mateix que aquest meca­nisme s’activi des del con­text que for­men la coherència ideològica, el pro­grama sotmès a la valo­ració de la ciu­ta­da­nia, el dis­curs polític que s’hi ha estruc­tu­rat al vol­tant i un comú deno­mi­na­dor pro­gramàtic i ideològic amb les for­ces a aliar, que si es fa a “la vella manera de fer política” (la suma dels números sim­ples al ser­vei de les estratègies de des­patx). En aquest cas, es mal­ba­rata el vot i es mal­met la con­fiança dels ciu­ta­dans en la democràcia.