Mascaró de proa

Amb Mas­caró de Proa, la figura escul­pida a la proa dels vai­xells antics, encapçalà Josep Maria Aloy el seu blog dedi­cat a temes entorn de la lite­ra­tura per a infants i joves. Una acti­tud de ser­vei que con­ti­nu­ava la tra­dició cata­lana d’ofe­rir bona lec­tura als joves. En aquest cas comen­tar-la.

És per­ti­nent dedi­car aquesta Tri­buna d’avui a la per­sona que ha esmerçat vora cin­quanta anys a tre­ba­llar en aquest camp, amb una reco­ne­guda auto­ri­tat, capa­ci­tat crítica i empenta divul­ga­dora. Gràcies als seus “mas­ca­rons” som rics de cen­te­nars de notícies crítiques sobre lli­bres per al jovent, cata­lans o traduïts al català en els dar­rers temps. També ha con­tribuït als con­gres­sos de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, infor­mant dels pre­mis del sec­tor, dels autors i edi­tors, de les revis­tes infan­tils, i de les històries par­ci­als o glo­bals de la nos­tra lite­ra­tura juve­nil.

Dins la nos­tra cul­tura moderna hi ha noms insig­nes, en arts, ciència i mece­natge; són, diríem, la fila zero; d’altres, des­ta­ca­bles per la capa­ci­tat literària, ocu­pen els pri­mers rengs; però també, tenint pre­sents els anys de recu­pe­ració de la post­guerra enda­vant, pen­sem en unes altres per­so­nes que no han meres­cut, o en poc grau han gau­dit, l’atenció de la crítica i dels his­to­ri­a­dors. Això no obs­tant, aques­tes figu­res han fet una con­tri­bució deci­siva a la cons­trucció de la cul­tura: aquells molts pro­fes­sors de català de l’ època de silenci i risc; els impres­sors clan­des­tins de revis­tes no auto­rit­za­des, o els acti­vis­tes cul­tu­rals, el cap­da­van­ter dels quals podria ser Joan Balles­ter i Canals. De la pasta d’aques­tes per­so­nes, encara que la seva tasca s’ha desen­vo­lu­pat quasi tota fora de la clan­des­ti­ni­tat, és Josep Maria Aloy.

Man­resà, nas­cut el 1948 dins d’una família nom­brosa, estudià filo­lo­gia cata­lana a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Un bagatge de lec­tu­res vari­a­des i la vocació pedagògica el van dur a exer­cir el magis­teri en una escola par­ti­cu­lar de Man­resa durant quinze anys. Més tard passà al Depar­ta­ment de Justícia de la Gene­ra­li­tat com a tècnic en casos juve­nils. L’experiència de trac­tar de prop la mai­nada i els ado­les­cents, àdhuc els con­flic­tius, li donà les eines per exer­cir un magis­teri ima­gi­na­tiu i enri­qui­dor, que tenia en compte els mati­sos de la sen­si­bi­li­tat infan­til. I se serví de la lec­tura com a arma. Aplicà l’anàlisi de lli­bres lle­gits a la classe, en forma de debats molt ben ori­en­tats, que van fer dels seus alum­nes lec­tors cons­ci­ents, i que foren el tema de mol­tes de les seves col·labo­ra­ci­ons a Regió 7, on va tenir diver­ses tem­po­ra­des un espai de lite­ra­tura infan­til a par­tir de lec­tu­res fetes amb grups juve­nils ja fora de l’escola, per tant alli­be­ra­des de la cons­tricció de l’aula.

La seva figura es mou en el camp dels ana­lis­tes de l’espe­ci­a­li­tat, el marc edi­to­rial, els lli­bre­ters i bibli­o­tecàries, les revis­tes infan­tils, les esco­les; lligà amis­tat amb els autors de la represa dels sei­xanta, i feu espe­cial atenció a les noves gene­ra­ci­ons d’escrip­tors, ama­tent a detec­tar obres de vàlua; va seguir la tra­jectòria de Cavall Fort, Tret­ze­vents, Faris­tol i tota altra revista per a lec­tura infan­til. Relligà les acci­ons pròpies amb les de pro­mo­tors sem­blants, radi­cats a Bar­ce­lona, i altres ciu­tats impor­tants. Formà part de diver­sos jurats de pre­mis infan­tils i juve­nils.

És també autor: Camins i parau­les, (sobre Josep Vall­verdú) Renoi, quin conte!, Una pico­reta estra­nya, La lluna la Bruna, Et diran que lle­gei­xis, Ber­nat, Mig segle de lite­ra­tura cata­lana per a joves, i també edi­ci­ons de Joana Ras­pall, tot això del 1996 al 2016. El 2014 obtingué el premi Aurora Díaz-Plaja.

Ara ens que­dem sense aquest seu blog; ell s’aco­mi­ada després de 329 comen­ta­ris i set anys de dego­teig, “mol­tes satis­fac­ci­ons i sin­cer com­promís”, segur d’haver tre­ba­llat amb rigor; també dol­gut, sabe­dor “dels can­vis del món edi­to­rial, els gus­tos lite­ra­ris, els temes de la lite­ra­tura actual, la crítica”; cons­tata la “poca sen­si­bi­li­tat de la soci­e­tat actual pels lli­bres i la lec­tura”. Aloy és un home de lli­bre, perquè, com diu en una frase rotunda, “la lec­tura nodreix la nos­tra madu­resa estètica, lingüística i cul­tu­ral”. Just és que nosal­tres l’acom­pa­nyem en aquests inter­ro­gants sobre el futur del lli­bre, del lec­tor i de la lec­tura.