“No som el 80%”

El passat dia 16, l’exconsellera exiliada Clara Ponsatí publicava una piulada que deia: “Sap greu, però no som el 80%. A veure si aprenem les múltiples lliçons que va deixar el dia d’ahir.” La Clara Ponsatí és economista, doctorada en la Universitat de Minnesota, als Estats Units, i una especialista en la teoria dels jocs. Va deixar la seva plaça de professora a la Universitat de Saint Andrews per acceptar la conselleria d’Ensenyament. És una de les polítiques exiliades a Brussel·les, si bé el 10 de març del 2018 va anunciar que deixava Brussel·les per tornar a Escòcia i reincorporar-se a la seva càtedra de Saint Andrews. Ha estat una lliurepensadora pel que fa al procés, i sovint crítica, especialment per com es va preparar i com es va cloure. Segurament és conseqüència dels seus estudis analítics, que sovint la porten a fer unes anàlisis fredes i sense el deix sentimental que envolta del procés, i això avui, més que mai, és d’agrair.

Dissabte passat vam assistir a la formació dels ajuntaments, i vistos els pactes que s’han fet en moltes batllies i els missatges que transmeten, han portat la doctora Ponsatí a trencar el tòpic o l’autoengany del 80%.

El primer missatge nítid que n’hem de treure és que malgrat la dramàtica situació dels nostres polítics empresonats i exiliats, els partits tenen unes dinàmiques d’egoisme i anteposen els seus interessos als del país, i això els porta a tenir com a objectiu principal assolir el poder sigui com sigui i amb qui sigui. L’ètica del poder s’imposa, mentre una bona part del poble encara defensa l’ètica de les conviccions.

Un fet, aquest, que ha provocat un trencament emocional important, i si els líders polítics no són capaços de soldar-lo aviat, haurà triomfat la profecia de l’inefable José M. Aznar, almenys fins que una nova generació de polítics prengui el poder.

Atesa la trencadissa entre l’independentisme, i mentre els polítics no recobrin la serenor imprescindible i l’ètica de les conviccions imprescindible en una situació greu com la que tenim, el més prudent serà deixar reposar els ànims i dedicar els esforços a governar l’autonomia.

I el primer objectiu hauria de ser aprofitar el reclam i l’exigència que va dir el president del País Valencià, Ximo Puig, perquè el govern espanyol faci un nou finançament autonòmic per mitigar els greuges que patim els valencians i els catalans des de fa molts anys i que en perjudica enormement l’economia. Una necessitat i una urgència que no serà fàcil resoldre, puix que cada dia les finances espanyoles tenen més problemes, alguns dels quals requeriran grans sacrificis i retallades.

Dimecres passat el Tribunal de Comptes ens informava de la fallida tècnica en què es troba la Seguretat Social, amb 100.000 milions d’euros de deute. I a més advertia de la insostenibilitat de les pensions si no es fa una reforma urgent. Els darrers deu anys la caixa de la Seguretat Social manté un dèficit d’uns 17.000 milions d’euros anual. Això vol dir que també durant aquest temps ens hem gastat el Fons de Contingència, on hi havia estalviats més de 60.000 milions d’euros.

A aquesta situació crítica per la a solvència del sistema de pensions s’hi haurà de sumar la petició ja en ferm que la UE ha fet a Espanya que s’han de retallar les despeses en 30.000 milions d’euros en dos anys, que ve a ser uns 16.000 milions per any. I tots aquests dèficits i desviaments pressupostaris s’han produït en moments en què l’economia creix un 3%, un fet excepcional, i les retallades s’hauran de fer creixent menys.

D’altra banda, els catalans tenim un greu dèficit acumulat en infraestructures i l’impresentable percentatge d’execució del pressupost d’inversions, que és un 77% de mitjana, molt per sota del 84% de mitjana d’Espanya. Aquest incompliment, amb els anys, és el que provoca aquest dèficit en totes les infraestructures i que ens perjudiquen en l’economia.

Cal esperar que el nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, i tot el seu equip vetllaran pel compliment del que es pressuposta, i no passi, com diu el president sortint Miquel Valls, “que els pressupostos d’inversió poden esdevenir paper mullat”.