Violència cíclica

Per si algú en tenia algun dubte, l’exsecretari d’estat d’Interior, José Antonio Nieto Ballesteros, els ha esvaït tots davant del jutge que investiga les càrregues policials. La Policía Nacional, la Guardia Civil, el llavors coronel Pérez de los Cobos, el ministre Zoido, el delegat Millo, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, el president Rajoy, el rei Felip i tota la cort tenien molt clar, cristal·lí, què havia de passar l’1 d’octubre del 2017 i què no havia de passar aquell dia històric en la relació de dominació que Espanya té amb Catalunya. L’objectiu del dispositiu policial el dia del referèndum no tenia cap intenció, ni cap possibilitat per les seves dimensions i disseny, de complir l’ordre judicial del TSJC, cosa que ha quedat a bastament demostrada en el judici oral al Suprem. L’enviament dels piolins, anterior al manament judicial, i la seva sortida al galop la matinada del primer d’octubre, com si fos el setè de cavalleria, tenia dos objectius; el primer era intoxicar el referèndum amb prou violència, intimidació, urnes confiscades i confusió organitzativa perquè aquells milions de vots mai poguessin tenir el valor polític d’un referèndum i, per tant, el reconeixement d’una voluntat democràtica. I el segon era una actuació “ejemplarizante” de les forces policials per escarmentar i dissuadir aquesta majoria de la població catalana que vol exercir la seva sobirania per decidir el futur de Catalunya sigui en el sentit que sigui. Una cadena de comandament que comença amb un “se van a enterar”, continua amb un “a por ellos” i acaba amb un “aquí mando yo”, que porta implícita la premeditació i la traïdoria en l’ús i l’abús de la força contra ciutadans pacífics i indefensos i que, d’una revolada, desmenteix els patètics relats sobre “muralles humanes”, “mirades d’odi” i “tumultos”, amb què tota la piràmide de responsables, des de la corona a la porra, han mirat de justificar una intervenció brutal dels que tenen el monopoli de la violència contra ciutadans pacífics davant unes urnes en un estat democràtic. Una actitud i una resposta recurrents a Espanya en temps de guerra, de pau, de dictadura i de presumpta democràcia.